![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg09fA2tnHqZLjvRzgpEOd4MHHJ92gU-3sxgy7mtLd4yTs9i_b8W1bLOpvOeqhbuOTgK3MMW9Y6bfq4gtl5OGZf0a99hnvrkYpUpr4lUQoQeQG-lcac1HSVoT3Jhyphenhyphen2V9v0Mhyphenhyphen7SosOIU-w/s320/Andante+cansado+1.bmp)
Diuen que no és igual trencar-se una cama que quedar-se coix, però en això penses quan la cama ja està curada. Aquesta cançó la vaig escriure en un moment realment trist, després, amb el temps mires enrere i t’adones de que continues caminant i que per algun motiu la felicitat sempre s’enyora com un bon gust a la boca que no acaba de marxar del tot mai, però el dolor, amb el temps es converteix en una imatge de contrast, es pensa , es recorda, però no te vida. És com si cada dolor tingués un gust diferent i resultes molt difícil recordar-los tots. Per això he volgut refer la cançó i donar-li un altre aire, perquè la vida és massa curta com per aferrar-nos a les coses tristes, que sembla que podran amb nosaltres, i que al final, sempre queden enrere. Potser ser feliç és més senzill del que pensem, només hem de no oblidar el seu gust, tan suau, que sovint ens passa desapercebut.