Bon Nadal (l'àngel i els pastors)

Un àngel es va aparèixer a uns pastors i els va anunciar que havia nascut del Rei del Cel. Entre altres coses, això ve a dir aquesta nadala tradicional. Us ho podeu imaginar? Si a mi se m’aparegués un àngel i em digués que ha nascut el fill de Déu, aniria ràpid a veure’l. I sento certa enveja per aquest pastors; gent sencilla de la muntanya, que van tenir aquesta oportunitat. I aleshores m’adono de això encara ho podem reviure nosaltres; perquè va néixer un sol nen per a un món sencer i no tothom hi podia ser allà. No hi ha lloc ni temps prou llunyà que pugui evitar que hom sigui capaç de viatjar, amb el cor i el pensament, a visitar el Déu petit en el pessebre. Ho provem? Bon Nadal a tothom!

Fragments de les petites demostracions

Tinc les mans del meu pare, i els ulls de la meva mare. La creativitat de la meva avia materna,  la paciència del meu tiet rellotger i la versatilitat de la meva família a Catalunya, que es van aventurar a provar sort aquí des del sud. D’ells també he aprés a acollir amablement i a ser solidari, com ho van ser amb ells els catalans quan van arribar a aquesta terra. No he heretat la “xispa”  andalusa  dels meus avantpassats, però conservo el seu gust senzill. D’Adam, he heretat la confiança en les dones, i d’Eva, que en aquest món el bé i el mal conviuen junts, i que el diable també creu en Déu. De Moisès, que la recompensa està en fer el correcte. De Josep, que la confiança també és un do, i de Maria, que la fe sempre és amor, i que l’amor, tot i néixer frágil i petit; pot canviar el món.

El vídeo és una recopilació de fragments (com el seu  propi nom expressa :D ), espero que us agradi!

Sentiments

Les persones som com la música; un instrument per transmetre sentiments. Perquè cada sentiment és com una cançó, una cançó que tot i ser la mateixa cançó, ens diu una cosa diferent cada cop que la tornem a sentir. Cada cop que la tornem a viure, que l’expressem, que la pensem… Perquè tot és música i tots som músics i intèrprets,  quan pensem la música com un sentiment.

El Viatge

Naixem sense avisar, i morim sense demanar permís. Però entremig sembla que si no tenim un munt de papers escrits sobre nosaltres, no som lliures. No podem viatjar, ni comprar una casa, ni treballar. És normal, no ho dubto, però fins a on és normal? Fins a quin punt podem disposar del món com a lloc nostre per prohibir a una altre persona que visqui on vulgui, que faci la seva casa on més li agradi o que treballi allà on trobi feina? Que és el món si ho miren així? D’acord que tot això assegura un ordre i una convivència, però quin ésser humà té dret sobre un altre per decidir sobre les seves necessitats bàsiques? Raimon Panikkar deia que tots naixem sense papers, i jo avui vull recordar als que viuen i moren sense ells intentant ser lliures.

Síria

És difícil parlar de la guerra i ser objectiu. Perquè res no serveix d'excusa si conté violència; ni en la pau ni en la guerra. I perquè més enllà de les diferents situacions polítiques, religioses o de desmesura humanes, més enllà de qualsevol situació d’injustícia o d’opressió, enmig, sempre hi ha persones. Homes i dones que estimen els seus fills i germans, i fills i germans que estimen els seus pares,  amb el mateix amor i de la mateixa manera que nosaltres. Amb diferents colors de pell, diferents trets, vestits i banderes, però amb un mateix amor que ens uneix com a humans i em solidaritza amb el seu patiment: tant en la guerra, com en la pau o la injustícia.