Alguna llei desconeguda fa que amb el temps els records es tornin colors, olors i textures, percepcions que ens vinculen al nostre passat, enfilant-lo tot en l’agulla que som nosaltres. Tot el bé i tot el mal del passat van quedant enrere, i la vida ens va enfortint i endurint. Aquest present, aquesta maduresa present, també quedarà enrere, però el seu color, la seva textura, hi és a les nostres mans ara. Els nens veuen el món com un gran joc, un repte misteriós i imprecís, una gran aventura. Si bé és cert que com a joguines usades, les nostres energies no son les mateixes, i coneixem prou bé el final de la història, crec que és important mantenir la força del present com a eina de vida, com fan els nens, que ho donen tot en cada moment, com si el passat i el futur no tinguessin res a veure amb ells. Potser és un somni, viure sempre amb l’il.lusió dels nens quan surten a jugar al món.
