- Oració

Pot semblar estrany relacionar els quatre elements: aire, aigua, terra i foc, amb l’oració. Potser perquè no estem acostumats a pregar amb els sentits, tot i que hi ha molts camins oberts com la pregària del cor en la que la respiració té un paper important, o posar les mans sobre una imatge, o mirar-la, o veure els elements com a germans, com feia sant Francesc d’Assís. Jo he volgut ser més tradicional i simplement plantejo una oració per l’aire que respirem i el que respiraran els que vinguin després de nosaltres, per la terra en la que posem els peus quan preguem, per l’aigua que és vida i per el foc que purifica, escalfa i també crema, de vegades amb majúscules. Per tot allò que essent de Déu, li hem perdut el respecte. Per tot allò que Déu ens va donar per cuidar i que al final, ens ha cuidat a nosaltres: el món.

- La Vetlla

Hi ha dues persones que m’han influït en els últims anys. Una em va mostrar la fe. L’altre, em va ensenyar a caminar per ella. Una es diu Montserrat, i l’altre, hi viu allà. I aquí acaba, més o menys, l’explicació del lloc on surten les imatges del vídeo.

Ara fa dos anys que faig aquest bloc, i no crec que hagi influït en ningú això, però he pogut compartir les meves passes per la vida provant de posar el meu granet de sorra en aquest univers virtual, on resulta tan senzill que gent de qualsevol part del món es relacioni amb altre. Com els llantions que el peregrins encenen a Montserrat; llantions de persones diferents, de llengües diferents, d’ideals diferents... Uns encesos al costat dels altres. Potser algun dia el món serà com aquests llantions i tots ens sentirem agermanats i amics dels altres i compartirem coses amb ells encara que no els coneixem i els estimarem encara que estiguin lluny i mai els haguem vist, o a prop i no els coneguem . De moment, estem en Vetlla. I aquí acaba, més o menys, l’explicació de perquè el vídeo té aquestes imatges. Bona Pasqua!

- El Temple (del Gènesis a l'actualitat).

Fa poc vaig passar davant la casa on vaig néixer. Hi vaig viure fins els 10 anys i hi guardo molts records. Ara ha canviat, altres persones hi viuen, altres colors la vesteixen i altres mobles la decoren. Però és el mateix sol que la desperta als matins, la mateixa lluna que la vigila de nit, el mateix vent que l’acarona i la mateixa pluja que la renta per fora. El món és com un temple on aprenem a viure, on perdem la innocència, on fem amics, on renovem la nostra amistat amb ells, on aprenem a estimar i a patir, i a patir i a estimar. I tot el que recordem de la nostra vida és també la història del món, perquè tot el que sabem del món és part de la nostra pròpia història.

- Fràgil

Us convido, a qui ho desitgi, a submergir-nos en el món de la fragilitat.
Allò fràgil no és només el que pot trencar-se fàcilment, ni allò que necessita molts cuidats. El realment fràgil és allò que necessita un amor especial, una atenció especial, unes carícies concretes. Allò que és humà i diví, per la seva delicadesa, per la seva simplicitat i per el seu misteri inassolible. Allò que escapa a l’enteniment, no a la comprensió, allò del que podem parlar i les paraules seran buides sense actes d’amor i solidaritat que les facin humanes i no científiques. No em puc sentir lliure de pecat si una persona fràgil està desatesa. No em puc sentir fràgil, si la fragilitat requereix de mi. No puc canviar el món, però puc canviar el món en tu.

- Setembre

- El Temple

En la pròpia essència de l’esser humà hi resideix la necessitat de la veritat. Això forma part de nosaltres. La nostra societat sembla que tendeix a que aquesta veritat sigui visible, palpable, demostrable. Jo penso que per entendre el món, a les persones, necessitem més eines que “creure el que veiem”. Estem fets de sentiments, emocions, d’angoixes i neguits que podem expressar, comunicar als nostres semblants, però ells, només ens entendran per la seva pròpia capacitat de sentir. Vull dir que el que veiem dels altres, i el que mostrem de nosaltres, de vegades és poc més que la feina d’un mirall, una imatge, una fotografia. Crec que sentir és veure, i que l’amor és un temple. I que tota la veritat de nosaltres, hi resideix en ell.

- Oració

Resulta difícil parlar d’oració o de pregària a qui no creu, perquè un procediment resulta ineficaç sense una raó. Però la fe s’encarna a través de les persones que creuen en l’amor com a font d’existència, i això deixa moltes coses a les nostres mans. Tots tenim una virtud especial, un do, o un carisma que ens destaca, potser no dels altres, però sí de les altres coses que fem. Crec que Déu és el gran carisma del món, un do que ens envolta ofert a tothom; saber fer el bé, estimar, tenir paciència, intentar comprendre... S’ens ofereix continuamen. El do de Déu s’afegeix als nostres dons i ens agermana. Ens uneix en oració d’humanitat. Una oració sense intenció, tan suau que qui la practica ni s’adona de la gran fe que té.

- El descens

Si la vida fos una línia recta, podríem travessar-la sense dificultat, com els avions que deixen el cel dibuixat de camins de núvol. Però fins en el moment de la mort, necessitem algú que es faci càrrec de nosaltres i ens doni dignitat. La vida és una gran cadena de muntanyes en constant ascens i baixada, i per viure-la no només hem de comptar amb la nostra capacitat, sinó també amb la col•laboració del altres. Perquè un objectiu, un cim, és només el moment anterior a la passa següent, i voler arribar abans o per sobre dels altres, només ens precipita el moment de baixada, on aquells que ens ajudaven a pujar, podrien haver quedat ja molt enrere.

- A prop del Tevere

Un riu pot travesar una ciutat però les seves aigües corren i el riu no serà mai ciutat. Penso que tampoc les persones pertanyem als llocs, provenim d’ells, ens hi estem, els enyorem, però no són nostres, ni nosaltres d’ells. Són les persones que hi habiten als llocs les que fan els llocs importants. Crec que la família, els amics, aquells que formen la nostra comunitat són el veritable lloc al que pertanyem i on siguin ells, hi serem a casa. Una casa sense fronteres ni límits, un riu que travessa la vida sencera, i ells, uns ponts que ens fan anar de vora a vora en un zig-zag alternat, com el polze d’un rellotge imprecís que no marca el temps, només la distància entre aquells a qui estimem.

- La rosa dels vents

Al llarg de la nostra vida coneixem a milers de persones. Un professor pot tenir incomptables alumnes i un alumne incomptables companys. També tenim veïns, companys de feina, gent amb la que coincidim habitualment... amics d’una salutació, d’un somriure o quatre paraules. Sovint penso que seria bonic que la gent que ens envolta realment fossin amics nostres, però encara que podem compartir espai, no sempre compartim camí. El grup de persones amb qui ens sentim implicats, acaba sent relativament petit. Potser són les persones que ens aporten coses, que ens ajuden a créixer, i ens ensenyen a estimar. Persones que el vent els porta i se’ls enduu, i ens fan possible donar les passes per trobar el nostre camí a la vida.

- Petit Virolai amb afecte

Ara fa un any que va començar aquest blog. I Ara que sembla tan de moda fer variacions del Virolai, jo m’atreveixo a fusionar-lo amb la cançó que dóna nom al blog. No ho considero una variació, sinó una simple submissió . La moreneta, des de dalt de la muntanya serrada pot representar una icona, però per els que l’hem trobada i l’hem vist somriure en la seva misteriosa expressió de silenci, és quelcom més especial. És la llum , que com la d’un far, ens ha portat a port. El cel i la terra, i el mar i l’escuma, i els vents i les tempestes, no seran suficientment foscos per deixar-te de buscar sempre. Mare de Déu de Montserrat: guieu-nos cap al cel.

(m’ho sembla a mi o els greus sonen com a serres?)