10,9,8,7,....

-Adagio for Strings

El nen d’air és l’home que ara escriu i que es llegirà demà amb cabells platejats. 

Els anys passen tan ràpid que de vegades tinc la sensació de que la vida se m’escapa. Els fills creixen, les mares envelleixen i un mateix desperta de vegades i queda sorprès en mirar-se al mirall, com si veiés a un estrany. Però tot plegat és bonic, perquè et fa adonar de l’importància de les coses: de l’important que és estimar a temps, aprofitar el temps, valorar a les persones que tens al costat i gaudir de cada moment com a irrepetible. Després la vida farà de les seves i uns ens quedarem, i altres marxaran, i uns es quedaran i nosaltres marxarem. Però ara, ara estem aquí, i demà: Déu dirà!

- Caleidoscopi

És difícil posar en pràctica l'amor al proïsme; estimar els altres tant com Jesús ens va estimar (Jn 13,34). Difícil estimar a qui jugava amb nosaltres a l’infància i ara passa al costat nostre sense saludar-nos. A qui no ens concedeix una hipoteca. A qui no s’atura quan caiem a terra. A qui no ens perdona haver-nos equivocat... Potser tot seria més fàcil si en comptes de mirar des del que nosaltres sols som capaços de fer, tinguéssim en compte que estimar implica també a l’altre, i que no som amos del cor de ningú.
Imagina per un moment: que qui et cobra al supermercat; t’estima. Que qui demana almoina al carrer; t’estima. Que qui no et deixa dormir fent soroll; t’estima. Que qui ha deixat de trucar-te; t’estima. Que qui no contesta als teus missatges; t’estima. Que ets tu qui tancat en el teu propi amor, no veus l’amor que existeix en l’altre.

- L'Hermeneuta

Vull fer un homenatge a tots aquells homes i dones que no han tingut por d’enfrontar-se als nous temps i de viure l’Evangeli amb plenitud. Als qui davant de les dificultats s’han fet més forts. Als qui quan ningú els donava la raó, van ser fidels als seus dons. Als qui van comprendre intentant fer-se comprendre. Als qui van renunciar a les flors del camí més fàcil per ser fidels als seus cors. A tots aquells i aquelles que, després de llegir els documents del Concili Vaticà II, com Jesús i en nom de la fe i de l’Amor; han obert camins.

- Somnis

Vivim massa de pressa. El món actual és ràpid, veloç, àgil. Els transports són ràpids, la tecnologia, les comunicacions, fins i tot el llenguatge cada cop vol ser més ràpid al preu que sigui: OK, A10, Ptons, ens B-iem!.
La vida passa com un somni en el que no som del tot conscients de totes les coses que fem i ens passen. Hi ha però una altre manera d’assaborir la vida, de valorar-la no quantitativament, sinó per allò que les experiències que vivim ens aporten. Però això requereix un petit esforç: parar-se, mirar, veure i escoltar. Sinó la vida és converteix en una mena de somni lúcid, en el que en voler viure tant, deixem córrer els dies omplint-los d’imatges sense connexió. La vida no és només el que vivim, és també allò que ha representat per a nosaltres el que hem viscut, i si això ens ha fet millors.

- La llista

Crec que seria bo fer una llista de totes les coses que ens fan sentir bé, de totes les coses positives de la nostra vida; una música, un dia especial que vam viure, un moment en que vam riure molt... I portar sempre a sobre aquesta llista. Sempre tenim dies millors i dies pitjors, i quan ens adonéssim de que tenim un dia una miqueta fluix, podríem consultar la nostra llista de pensaments positius. Uns dies ens aniria bé el primer, d’altres el tercer, i d’altres dubtaríem entre dos. Perquè cada dia és diferent, i cada mal, requereix el seu propi remei. Però seria bonic poder-nos il•luminar per la llum dels bons moments, dels bons records i les coses que ens agraden i tenir-los sempre pressents en el cor. Per fer dels dies més fluixos record i presència incommensurable de tot lo bo que som i vivim.

- Fe i raó

La llibertat d’un acaba just quan comença la de l’altre. Aquesta afirmació, però, no serveix sempre; no pot, per exemple aplicar-se a la raó: la raó d’un és seva i no té perquè acabar-se en ningú. Igual que la fe. Raó i fe s’han barallat sempre, perquè totes dues han volgut sempre envair la llibertat de l’altre, i en nom de l’intolerància o la desmesura, han comés els mateixos pecats. Però no es pot tenir fe sense tenir raó, ni pot tenir raó sobre la fe aquell que no l’ha viscut. I les persones de fe, i les persones de raó, i la raó de les persones i la seva fe, són i seran sempre una mateixa cosa. Perquè en una cosa estaran sempre d’acord, i és en que per tenir fe, s’ha de tenir raó, i per tenir raó, s’ha de tenir fe en una veritat que tots busquem humilment.

- Cançons de més o menys un minut.

N’hi ha prou temps en més o menys un minut per donar gràcies, per demanar perdó, per fer silenci, per donar la mà, per trencar un cor, per rentar-se les dents, per demanar ajuda, per netejar-se les mans. Per escriure un missatge, per engegar l’ordinador, per curar una ferida, per mirar-se la panxa, per obrir un llibre, per tancar una porta, per agafar el tren, per perdre’l. Per escortar un acudit, per fer-se el distret, per penedir-se, per girar a l’esquerra, o a la dreta, o seguir recte. Per deixar-se les claus, per trobar l’amor, per obrir un regal, per marcar un gol, per batre una marca, perquè s’acabi el partit, perquè comenci la pel•lícula. Per abraçar, per dir adéu, per beure aigua. Per estar-se quiet, per descansar, per llegir aquest text, per oblidar-ho, per oblidar-me, per oblidar-se’n. I per ser un mateix, amb les nostres contradiccions. Perquè la pau de l’esperit no és la seva bondat, sinó la seva llibertat per fer el “bé”, en els moments de dubte.