Traductor [translator]


dissabte, 26 de desembre de 2009

- La Mare de Déu quan era xiqueta


Un dels moments més íntims entre un pare o una mare, i un fill, és quan li canten perquè s’adormi. Aquest fet tan usual, com a fills, ho recordarem tota la vida. No se’n parla d’això, és guarda al cor com un tresor . Aquests dies de Nadal, vull compartir aquest pensament que m’acarona; La Mare de Déu cantant-li cançons a Jesús perquè s’adormi, i Ell, guardant-la per sempre dins el seu cor immens.
He volgut fer una versió d’aquesta cançó de bressol (tradicional), en homenatge a la màgia que envolta aquest tipus de composició. Petites cançons fetes per la intimitat de l’amor, per ser cantades a cau d’orella, amb suavitat, casi en silenci. En aquest món tan material, hauríem de buscar més dins el nostre cor. Ho trobaríem ple de coses petites, que no costen diners i que no tenen preu. Bon Nadal!

dissabte, 12 de desembre de 2009

- Desembre ( Fragment de les parets de vidre 2)


Fer balanç de les coses és com voler ajuntar els fragments d’un mirall trencat per poder mirar-nos en ell. I el resultat acostuma a ser semblant a la imatge que rebríem de la metàfora; nosaltres mateixos trencats. Lluitem buscant una perfecció difícil d’aconseguir. Si hem sigut honestos, podem oblidar ser francs. Si hem perdonat, no podem oblidar l’ofensa. Si hem fet el bé, descuidem ser humils. Si som humils, confonem l’orgull amb la dignitat... És com si ens creixés una cama i se’ns encongís un braç. La paradoxa és, que la imatge deformada d’un mirall reconstruït, ens ajudaria a veure’ns des de fora, sigui quin sigui el resultat, i això pot ser molt útil. Perquè els pitjors defectes que tenim són aquells dels que no en som conscients. Aquells que és fan presents només quan els somnis es converteixen en petits fragments de vidre, i aquest vidre trencat és tot el que tenim com a imatge de nosaltres mateixos.

dimecres, 18 de novembre de 2009

- L'Ombra (de la llum)


Tots tenim una part fosca, una ombra interior feta de pors, inseguretats i anhels. Aquesta ombra s’expressa o es manté oculta, i això afecta a la imatge que podem donar als altres. Si només coneixes algú a través de comentaris, prejudicis o circumstàncies, pot succeir que hi vegis tota la seva foscor, totes les seves incoherències. Si visquéssim pensant que som dolents o que estem equivocats, la vida seria un martiri, però sovint, la nostra ombra pot cobrir-nos amb la seva foscor, i fer de nosaltres una imatge seva. Potser un primer pas és tenir humilitat i honestedat amb un mateix per saber que no som perfectes, però tenint pressent que tot esser que estima, és bo per necessitat. Ara bé, de cara als altres; és la nostra ombra quelcom que ens defineix, o som nosaltres quelcom que penja de la nostra ombra?

divendres, 23 d’octubre de 2009

- Cant (Eucarístic)


Quin és el moment de fer les coses? Conec parelles que han volgut tenir un fill, i el fill ha vingut quan la providència ho ha decidit. Amics que han decidit buscar parella, però la parella apareix quan ja havien desistit. Gent que diu que un dia canviaran d’actitud, i esperen aquell dia com qui espera que deixi de ploure, amb la mateixa imprecisió. De vegades les nostres decisions, els nostres plans, és duen a terme i funcionen. D’altres, no. Decidim nosaltres aquest moment, o és el moment que ens arriba a nosaltres? Crec que hi ha un moment per estimar, una oportunitat que sempre està davant nostre i que si no l’agafem, la persistència de la seva presència la farà inapreciable. Aquest cant, és utilitzat (en la litúrgia castellana) per fer-nos conscients d’un moment concret; Nostre Senyor comparteix amb nosaltres el seu cos i la seva sang, i nosaltres, compartim amb Ell el nostre cant.

divendres, 25 de setembre de 2009

- Paradís (original)


Néixer, viure i morir. Per molt que ens puguem sentir especials, formem part d’un cicle natural tan senzill com el d’una planta, un fruit, o una marea. Podem provar de viure al límit, esgotar anguniosament el nostre temps i les nostres possibilitats sota aquesta realitat, també podem prendre decisió de fer de la nostra vida una entrega; a la vocació, als fills, als més necessitats, a la feina... Fent de la nostra vida un servei. Podem viure, podem creure, podem triar. Tota la nostra existència és com un tros de fang amb el que podem fer el que desitgem, i que algun dia s’endurirà en la figura concreta del que hem sigut. Crec que el paradís, més enllà de l’esperança d’una fe, és la utopia de la nostra presència en aquest món, i això em fa pensar en estimar-nos, escoltar-nos i tenir-nos més en compte els uns als altres. Perquè el nostre cicle no només ens parla de nosaltres mateixos, és un cicle que compartim, i en les nostres mans tenim també el paradís dels altres.

dimarts, 11 d’agost de 2009

- Simètric


Des de l’antiguitat la forma de l’ou ha sigut considerada com a referent de perfecció, el motiu segurament radica en el fet de que és una de les figures totalment simètriques que es poden trobar en la naturalesa.Per aquest motiu, l’ou ha estat utilitzat simbòlicament en les representacions religioses com a forma que suggereix Déu, o a Jesucrist; la icona de la divinitat.Però és una perfecció divina que és fa carn en una figura no simètrica, plena de carències i defectes, em fa pensar que Jesús a través dels seus i els nostres límits ens ofereix la possibilitat de poder estimar més, un exemple del veritable amor per sobre de les nostres imperfeccions estètiques o emocionals; un amor perfecte que va més enllà de la perfecció.

divendres, 7 d’agost de 2009

- L'adagio de les parets


“He preguntat al meu veí si sabia anglès i m’ha dit que no, però que el seu cosí parla cinc idiomes... A la feina, parlant de tot i de res, un company ens ha explicat que tot i que ell no va acaba els estudis primaris, el seu germà està preparant el doctorat... si em preguntes si se molt de fotografia, et diré que no, però tinc una amiga a argentina que és tota una referència....”
-Aquesta és una cançó d’amor i amistat , dedicada a les persones que d’una manera o altre ens fan sentir més segurs i més complerts. Potser és una manera de fugir de les nostres limitacions, de canviar de tema, però també és un reconeixement a la feina d’aquells a qui estimem. Recorrem a ells per excusar-nos, i amb aquest gest, recordem la seva importància; de cara als altres, de vistes enfora. Però ens trobem també, potser sense adonar-nos, cara a cara amb una cosa important; ells són les parets del nostre cor.

dimarts, 7 de juliol de 2009

- Petites Demostracions d'Afecte


Vaig iniciar aquest blog amb molta il•lusió , al final ha anat bé, no és un gran èxit però si ho puc considerar un gran èxit personal. La cosa és que el projecte a funcionat gràcies a la casualitat. La gent es descarrega els arxius des de pàgines on jo pensava que només estaven emmagatzemats per poder ser publicats al blog! En principi el suport l’havia de rebre de coneguts , familiars i amics, però ha resultat al contrari; de forma insospitada persones totalment desconegudes han acabat fen créixer un projecte que ni sabien que existia. Vull dir que de vegades l’èxit apareix sota l’ombra d’un gran fracàs. Estic molt content del meu blog, molt. Però no he aconseguit cap èxit, perquè aquells a qui anava dirigit el projecte inicial no hi son, potser haig de començar un nou projecte; cuidar més dels meus. I donar gràcies per totes les persones que s’han sentit bé uns minuts, i és que els camins de Nostre Senyor són...meravellosos.


divendres, 26 de juny de 2009

- Andante Cansat (Kiwi)


Diuen que no és igual trencar-se una cama que quedar-se coix, però en això penses quan la cama ja està curada. Aquesta cançó la vaig escriure en un moment realment trist, després, amb el temps mires enrere i t’adones de que continues caminant i que per algun motiu la felicitat sempre s’enyora com un bon gust a la boca que no acaba de marxar del tot mai, però el dolor, amb el temps es converteix en una imatge de contrast, es pensa , es recorda, però no te vida. És com si cada dolor tingués un gust diferent i resultes molt difícil recordar-los tots. Per això he volgut refer la cançó i donar-li un altre aire, perquè la vida és massa curta com per aferrar-nos a les coses tristes, que sembla que podran amb nosaltres, i que al final, sempre queden enrere. Potser ser feliç és més senzill del que pensem, només hem de no oblidar el seu gust, tan suau, que sovint ens passa desapercebut.

dimarts, 9 de juny de 2009

- Veni Creator Spiritus


Aquest himne és utilitzat litúrgicament per anunciar el final de la Pasqua i l’arribada de la Pentecosta. Només he utilitzat el principi perquè no és un himne musical, és un himne de paraules, difícilment es pot expressar un missatge com aquest només amb música; estimar amb total confiança des de la intimitat d’un mateix i demanar a l’Esperit Creador que vingui, que se’ns faci pressent , quina gosadia tan meravellosa. Independentment de les nostres creences o les nostres practiques espirituals, l’esser humà està sempre vinculat a unes arrels emocionals que el determinen; estimar, compadir-se, entendre, riure o plorar, són emocions que no sabem entendre perquè sorgeixen. Siguem capaços de donar una oportunitat al nostre esperit d’existir, no tinguem por de demanar-li que vingui, de deixar que frueixi entre nosaltres, i ens ompli i ens il•lumini amb el seu amor infinit.


dissabte, 30 de maig de 2009

- Àngel


Si un nen petit està jugant amb un osset de peluix i l’osset se li posa a parlar, el nen ho trobarà tan normal i tan divertit que li començarà a explicar coses. Aquesta mateixa experiència en un adult (comptant amb que l’osset no funcioni amb bateries), l’esgarrifaria i el deixaria sense dormir un parell de dies. Quan creixem la nostra ment és cada cop més racional, més tancada als imprevistos o les coses que s’escapen al nostre enteniment, ho creiem saber tot i tot ho volem entendre. Aquest fet envaeix la nostra vida, la nostra percepció de la realitat i evidentment, la nostra fe. Per alguns la fe és una convicció, per a altres un sentiment, per els que en tenim, simplement una realitat, però en aquesta realitat no és la nostra percepció la que tria sinó la fe que viu en nosaltres la que percep, la que s’emociona, la que queda en silenci i la que dóna gràcies. Potser hauríem de deixar sempre una petita porta oberta a que de manera imprevista, sovint en desconeguts, de vegades en un llibre, d’altres en una brisa... ens passi a prop un Àngel.

divendres, 22 de maig de 2009

- Camí


Crec que hi moments a la vida que son com un viatge en tren, de vegades no saps si ets tu qui et mous, o si és el paisatge el que va passant davant teu. Créixer, fer-se gran, madurar... son conceptes difícils d’assimilar quan t’adones que és la vida, el teu cos, els demés, que ho fan, però tu continues sent el mateix, amb les mateixes il•lusions i els mateixos gustos. És el mirall que’ns posa de peus a terra i ens pregunta ; Que fa el temps amb nosaltres, quan nosaltres no fem res amb el temps?

divendres, 15 de maig de 2009

- Vitrall (atmosfèric)


El misteri d’un vitrall no són els seus colors o les seves imatges, tampoc la llum, darrera d’ell, que el fa viu. És la combinació de totes tres coses que ho fan expressar-se. En el fons, la vida, és com un gran vitrall en el que si no ens hi fixem bé, o no tenim el moment adequat, moltes coses ens poden passar desapercebudes. Vull fer un petit i atmosfèric homenatge a Montserrat, el meu vitrall, un lloc on la cultura, la natura i l’espiritualitat, conviuen una dintre de l’altre, com en una nina russa. M’agrada pensar que la vida és un gran vitrall ple de colors meravellosos que esperen ser descoberts per nosaltres, només hem d’obrir bé els ulls, i esperar la llum que’ns els faci veure.



Sento enyorança dels antics discos de vinil, amb una cara A i una cara B, els havies de tractar amb molta cura perquè no es ratllessin, i si els volies escoltar, havies de posar l’agulla a sobre amb delicadesa. Després, els podies donar la volta, i ells, sempre agraïts, et deixaven escoltar-los en una nova cançó o una versió diferent de la que oferien en la cara oposada. Afegeixo a aquesta entrada una cara B, perquè, a fi de comptes un vitrall també te dues cares; la que es veu des de dintre i la que dóna a fora, siguem turistes dels colors .

dimecres, 13 de maig de 2009

- Reset


Sempre m’han fascinat els insectes que contínuament es colpegen contra els vidres de les finestres intentant seguir el seu camí. Pobrets, ells no saben que hi ha un vidre! Tampoc saben que el vidre existeix. De la mateixa forma, diuen que els peixos no saben que existeix l’aigua, i això em fa preguntar-me quantes coses no sé jo. Sé que existeix el vidre, i sé que existeix l’aigua, però; Quantes vegades no he sabut que era el que tenia davant? Perquè no podia avançar? . En aquest moments, el millor és quedar-se quiet i pensar, per sertir-te abraçat per el que realment estimes, ja que potser, ha arribat el moment de començar de nou.

diumenge, 10 de maig de 2009

- El pla dels Albats


Cada día moren 30.000 nens i nenes menors de cinc anys al món per malnutrició o infermetats fàcilment tractables al món desenvolupat, els que aconsegueixen sortir-se’n, patiran pobresa, conflictes bèl•lics, abusos o explotació. Jo crec que el cel és un lloc al que pertanyem en néixer, i que poc a poc anem perdent i hem de treballar molt per tornar-ho a merèixer. Els nens, no ho dubto, hi tenen l’accés directe al cel garantit, però el cel no te cap presa per ells. Aquest és el nostre món, i només nosaltres el podem canviar .

dilluns, 4 de maig de 2009

- Blau


“La dona vestia un mantell de color blau, i l’aigua que brollava de la roca era dolça, com el final de les pluges, o el principi de l’estiu...”

dissabte, 2 de maig de 2009

- Fragment de "les parets de vidre"



Imagina dues portes de vidre, entre elles, unes escales i un camí estret. El camí està ple de llantions, i sobre els llantions: les lletanies del Sant Rosari. Els llantions barregen els seus colors amb les seves flames, que com llengües de foc espiritual nascut de llavis de cera, en un dialecte universal, il•luminen el camí de qui hi ha posat en elles la seva fe i la seva esperança. A mig camí, una flama molt més gran que les altres, una flama que no crema i no es consumeix. Passes al seu costat i no la veus. Quan ja has marxat, saps que t’has deixat alguna cosa per fer. Tornes a recórrer el camí, tornes a marxar, i al final, sempre acabes tornant a tenir la mateixa sensació.

dijous, 30 d’abril de 2009

- Adagio Omniscient


El que presento avui, ni és un adagio ni ho ha volgut ser mai, però va ser la manera més concreta de definir amb el títol el contingut. Inspirada en el salm 139 (138), és un experiment que volia anar més enllà.... és una composició amb la que s’intenta transmetre no només una textura musical sinó també un color concret; el taronja. No dono més detalls per no complicar la cosa, però l’experiment seria tancar els ulls sabent que algú, que ens estima molt, ho sap tot de nosaltres des de les entranyes de la mare fins a l’últim pensament que acabem de tenir. La soledat, per els que tenim fe, es converteix en l'anhel d'un retrobament.

dilluns, 27 d’abril de 2009

- 27 d'abril, l'adagio de l'Estel




diumenge, 26 d’abril de 2009

- Pange Lingua


El Pange Lingua és un himne creat per Sant Tomàs d'Aquino i utilitzat a la litúrgia de Dijous Sant en commemoració de l'Últim Sopar, en honor de la Llum de la Presència de Jesús. Aquesta versió només vol ser un homenatge des de un concepte alternatiu, una petita mostra d'afecte, respecte i devoció, i és que penso que un esperit viu és aquell que intenta seguir Jesús en la situació en que es troba.