Traductor [translator]


divendres, 24 de desembre del 2010

- El noi de la Mare


El noi de la Mare és una cançó tradicional catalana. Les tradicions no només són això, costums heretades, també són la nostra identitat, allò que ens ha donat una particularitat i una manera de fer. I evidentment, també seran la nostra herència, allò que transmetrem, intentem doncs que siguin boniques!. Perquè no dir que les nostres tradicions, són una part de la nostra llum, amb la que il•luminarem el món vinent?. Així ho va fer Déu amb el naixement de Jesús, ens va dona la seva llum perquè es convertís en tradició d’Amor , Veritat i Salvació.
Bon Nadal!

dijous, 2 de desembre del 2010

- Silenci


La vida és com un sediment de tràfic, televisió, nens que corren, veïns que parlen i telèfons amb melodies inapropiades en moments inoportuns. Quan tot això ens manca, comencem a sentir-nos sols i a escoltar sorolls insospitats com el cruixir de la fusta o els llampecs en la distància. En mig de tot això, hi ha tot allò que parla en silenci; l’espelma que crema, el núvol que passa, el camí que segueix, el sol que s’amaga. El nostre esperit també està en silenci, soterrat sota sorolls d’un món que parla sense dir res, i que quan calla és perquè està enfadat. Només sentim allò distant quan tot el que tenim a la vora calla. El nostre esperit crema, cruix i llampega, el deixarem viure a l’hivern? o el farem créixer a la primavera?

dijous, 28 d’octubre del 2010

- Adagio Omniscient (vídeo)


A vegades, podem fer millors les coses, un cop fetes, és fàcil analitzar-les i millorar-les. Però hi ha una cosa difícil d’igualar, i és el moment en que les fem, la passió que sentíem en aquell moment és única. Volia re-interpretar aquesta peça per fer el vídeo, però crec que hi ha una vida privada en les coses que fem, una vinculació entre nosaltres i elles, que no té a veure amb la nostra capacitat de fer sinó de sentir. Penso que hi ha coses que són importants no per lo bé que les hem fet, sinó per el lloc que ocupen en la nostra vida, un lloc que pertany a un moment irrepetible, aquell en que van néixer, i al que ens remeten constantment.
Gràcies al bon Déu per deixar-me fer-li aquesta petita lloança.

dimecres, 13 d’octubre del 2010

- Passió nº 3 (vídeo)


Abans, la carretera per anar a la platja des de casa era molt dolenta i perillosa. Fa uns anys van enderrocar unes quantes muntanyes (textualment) i en van fer una de nova molt bona. Ara sembla que ha quedat antiga i tornen a enderrocar muntanyes (textualment), per fer una de més ample. Crec que encara que som molt moderns, encara no sabem fer planetes, però ens estem especialitzant en destruir-los.
Sincerament, senyors, que grans que sou! Capaços d’enderrocar muntanyes senceres, trencar les pedres més dures i modificar el paisatge per sempre. Senyors, em teniu impressionat!
- Que fàcil resulta enfrontar-se a algú que no es defensa.

divendres, 1 d’octubre del 2010

- Setembre

dimarts, 28 de setembre del 2010

- Septiembre - Poesia de Rosa (Una Virgo Lunática)


Dulce melancolía en Septiembre

hojas caídas enlazadas con quimeras

ramas heridas por el transcurso del tiempo

formando una tupida alfombra de deseos

Vientos ahogados por la tristeza

susurros callados en la maleza

tierra abonada de pasiones y recuerdos

cuerpo a cuerpo en un dulce lecho de sentimientos.



Gràcies Rosa, per compartir aquesta poesia al meu bloc.

dijous, 9 de setembre del 2010

- El Temple


En la pròpia essència de l’esser humà hi resideix la necessitat de la veritat. Això forma part de nosaltres. La nostra societat sembla que tendeix a que aquesta veritat sigui visible, palpable, demostrable. Jo penso que per entendre el món, a les persones, necessitem més eines que “creure el que veiem”. Estem fets de sentiments, emocions, d’angoixes i neguits que podem expressar, comunicar als nostres semblants, però ells, només ens entendran per la seva pròpia capacitat de sentir. Vull dir que el que veiem dels altres, i el que mostrem de nosaltres, de vegades és poc més que la feina d’un mirall, una imatge, una fotografia. Crec que sentir és veure, i que l’amor és un temple. I que tota la veritat de nosaltres, hi resideix en ell.


dilluns, 30 d’agost del 2010

- Camí (Vídeo)

dilluns, 26 de juliol del 2010

- Oració


Resulta difícil parlar d’oració o de pregària a qui no creu, perquè un procediment resulta ineficaç sense una raó. Però la fe s’encarna a través de les persones que creuen en l’amor com a font d’existència, i això deixa moltes coses a les nostres mans. Tots tenim una virtud especial, un do, o un carisma que ens destaca, potser no dels altres, però sí de les altres coses que fem. Crec que Déu és el gran carisma del món, un do que ens envolta ofert a tothom; saber fer el bé, estimar, tenir paciència, intentar comprendre... S’ens ofereix continuamen. El do de Déu s’afegeix als nostres dons i ens agermana. Ens uneix en oració d’humanitat. Una oració sense intenció, tan suau que qui la practica ni s’adona de la gran fe que té.


dimecres, 14 de juliol del 2010

- El descens


Si la vida fos una línia recta, podríem travessar-la sense dificultat, com els avions que deixen el cel dibuixat de camins de núvol. Però fins en el moment de la mort, necessitem algú que es faci càrrec de nosaltres i ens doni dignitat. La vida és una gran cadena de muntanyes en constant ascens i baixada, i per viure-la no només hem de comptar amb la nostra capacitat, sinó també amb la col•laboració del altres. Perquè un objectiu, un cim, és només el moment anterior a la passa següent, i voler arribar abans o per sobre dels altres, només ens precipita el moment de baixada, on aquells que ens ajudaven a pujar, podrien haver quedat ja molt enrere.

divendres, 18 de juny del 2010

- A prop del Tevere


Un riu pot travesar una ciutat però les seves aigües corren i el riu no serà mai ciutat. Penso que tampoc les persones pertanyem als llocs, provenim d’ells, ens hi estem, els enyorem, però no són nostres, ni nosaltres d’ells. Són les persones que hi habiten als llocs les que fan els llocs importants. Crec que la família, els amics, aquells que formen la nostra comunitat són el veritable lloc al que pertanyem i on siguin ells, hi serem a casa. Una casa sense fronteres ni límits, un riu que travessa la vida sencera, i ells, uns ponts que ens fan anar de vora a vora en un zig-zag alternat, com el polze d’un rellotge imprecís que no marca el temps, només la distància entre aquells a qui estimem.

divendres, 21 de maig del 2010

- La rosa dels vents

Al llarg de la nostra vida coneixem a milers de persones. Un professor pot tenir incomptables alumnes i un alumne incomptables companys. També tenim veïns, companys de feina, gent amb la que coincidim habitualment... amics d’una salutació, d’un somriure o quatre paraules. Sovint penso que seria bonic que la gent que ens envolta realment fossin amics nostres, però encara que podem compartir espai, no sempre compartim camí. El grup de persones amb qui ens sentim implicats, acaba sent relativament petit. Potser són les persones que ens aporten coses, que ens ajuden a créixer, i ens ensenyen a estimar. Persones que el vent els porta i se’ls enduu, i ens fan possible donar les passes per trobar el nostre camí a la vida.

dilluns, 26 d’abril del 2010

- Petit Virolai amb afecte


Ara fa un any que va començar aquest blog. I Ara que sembla tan de moda fer variacions del Virolai, jo m’atreveixo a fusionar-lo amb la cançó que dóna nom al blog. No ho considero una variació, sinó una simple submissió . La moreneta, des de dalt de la muntanya serrada pot representar una icona, però per els que l’hem trobada i l’hem vist somriure en la seva misteriosa expressió de silenci, és quelcom més especial. És la llum , que com la d’un far, ens ha portat a port. El cel i la terra, i el mar i l’escuma, i els vents i les tempestes, no seran suficientment foscos per deixar-te de buscar sempre. Mare de Déu de Montserrat: guieu-nos cap al cel.

(m’ho sembla a mi o els greus sonen com a serres?)

dimecres, 14 d’abril del 2010

- Contemporani


Sembla com si després de les grans revolucions industrials, el següent pas fos dotar d’ànima a les màquines, convertir-les en fidels nostres. Els comandaments a distància, els Gps, els ordinadors, l’obsessió per la robòtica...Un munt d’objectes que només tenen sentit estant al nostre servei. És com si volguéssim viure en un món artificial, sotmès a nosaltres i a la nostra capacitat de creació, atorgant un segon lloc als problemes socials i personals que la tecnologia no te capacitat per resoldre. Quin lloc ocupa la fe en aquest entorn? Quin lloc hem reservat per al compromís personal i la dedicació al nostre esperit? Sembla com si la força creadora de Déu, en comptes d’admiració i devoció, ens produís rivalitat i competència. Com si volguéssim el regne, però no volguéssim Déu en ell. Perquè el Seu compromís és d’amor, i el nostre , d’auto complaença.

dijous, 25 de març del 2010

- Jerusalem


Sovint busquem justificació als nostres actes excusant-nos en l'actitud dels altres, en la indiferència que podem sentir per els que ens ofenen o en la rancúnia. Volem tenir raó, per sentir-nos lliures de tota culpabilitat, per no haver de qüestionar-nos, per sentir-nos valents i respectables. Fins i tot, hi ha qui creu que com més crida més raó té, i també qui calma la seva consciència pensant que qui calla li atorga conformitat. Jo penso que només pot tenir raó aquell que estima, aquell que aprèn del silenci dels altres, que quan s’adona de que la guerra, potser, només viu en ell mateix, obre la mà i l’ofereix. En això ens pot ajudar escoltar Jesús per creure en una Raó més gran i en un amor més sincer. Perquè la raó es perd just en el moment en que no estem disposats a posar-la en dubte.

dimarts, 9 de març del 2010

- Passió nº3


Hi ha una propietat que comparteixen la llum i l’aigua, i és la seva capacitat per arribar als llocs més inaccessibles. L’aigua, lliscant i filtrant-se, i la llum, reflectint-se. En la foscor més absoluta, en el trencall més fi, en la nit més profunda, la llum sempre s’obre camí. Com un cinquè element que vol formar part de nosaltres. Com si ens busqués, la llum sent veritable passió per trobar-nos, per mostrar-nos el camí de sortida, el camí d’arribada, un lloc on descansar, o simplement, oferint-se a nosaltres com l’esperança d’un nou dia. Potser la llum no té cap misteri i és un fenomen tan natural com la vida, però, qui pot imaginar-se la vida sense la llum?

divendres, 19 de febrer del 2010

- L'hora del pati


Alguna llei desconeguda fa que amb el temps els records es tornin colors, olors i textures, percepcions que ens vinculen al nostre passat, enfilant-lo tot en l’agulla que som nosaltres. Tot el bé i tot el mal del passat van quedant enrere, i la vida ens va enfortint i endurint. Aquest present, aquesta maduresa present, també quedarà enrere, però el seu color, la seva textura, hi és a les nostres mans ara. Els nens veuen el món com un gran joc, un repte misteriós i imprecís, una gran aventura. Si bé és cert que com a joguines usades, les nostres energies no son les mateixes, i coneixem prou bé el final de la història, crec que és important mantenir la força del present com a eina de vida, com fan els nens, que ho donen tot en cada moment, com si el passat i el futur no tinguessin res a veure amb ells. Potser és un somni, viure sempre amb l’il.lusió dels nens quan surten a jugar al món.


(si cliqueu a la doble fletxa, hi ha una segona versió)

divendres, 12 de febrer del 2010

- Blau (versió 2)


De vegades la vida fa girs inesperats, i ens porta a destins inimaginables, o ens perdem per sempre,un “sempre” incert, ja que no podem parlar amb propietat d’allò que no ens pertany. I un perdre’s injust, ja que no hauríem de judicar el que desconeixem o rebutgem. Un d’aquests girs em va fer entrar un dia a una Església, i després a moltes més. Vaig oblidar dir-ho a algunes amigues que feia temps que no ens veiem, i quan han descobert el blog, han dit:"aquest Manel no està bé, li passa alguna cosa...". Sincerament, hi ha moltes coses que em preocupen; la gent necessitada, el medi ambient, els valors socials...Però a nivell personal crec que estic en un bon moment. Potser la vida és com una espiral que cada cop gira més ràpid i més curt. No puc demanar a les meves amigues que entenguin la meva fe, però crec en un món amb capacitat per a tothom, i on als que ens hi sembli que giren al contrari, també els hi sapiguem trobar el seu espai i el seu respecte, a fi de comptes, tots volem el mateix; trobar la pau i estimar.

dimarts, 26 de gener del 2010

- Introducció al pas del temps


Si els anys duressin la meitat, tindria el doble de la meva edat. I si duressin el doble, la meitat. Sempre m’ha semblat fascinant el pas del temps. En els animals, en les plantes... hi ha arbres que viuen milers d’anys, i hom pot ser espectador de tot el procés de vida d’un gos, d’un gat o d’un ocell. Voldríem viure eternament, ser joves sempre. Però el temps no és consciència, el temps és vida que transcorre. Per estimar la vida hem d’estimar el temps, i allò que el temps va fent amb nosaltres. Si els anys duressin la meitat, tindria el doble de la meva edat. I si duressin el doble, la meitat.