Silenci

Introducció

Segons Kant només existeix un espai i un temps: tot forma part d’un mateix espai dividit en intervals d’un únic temps. La filosofia, com la poesia, no sempre entens el que t’estan dient, però de vegades són encertadament boniques. Becquer per exemple escrivia: “volveran las oscuras golondrinas” (definitivament en castellà queda millor), una cèlebre i melancòlica frase en una de les poesies més tristes que s’han escrit, però que no amaga l’esperança de l’arribada del bon temps. Espai, temps i orenetes, Becquer i Kant; estranya barreja per parlar dels cicles de la vida, de com unes coses millors canvien, i de com algunes pitjors milloren, de com l’amor comença i acaba, de com acaba i comença. De com passa el temps; un mateix temps en intervals dins un únic espai: la nostra ànima. Si els anys duressin la meitat, tindria el doble de la meva edat. I si duressin el doble; la meitat.

Pange Lingua

El Pange Lingua és un himne creat per Sant Tomàs d'Aquino i utilitzat a la litúrgia de Dijous Sant en commemoració de l'Últim Sopar, en honor de la Presència de Jesús en l'Eucaristia. Recordo que una vegada vaig portar a un amic a presenciar la litúrgia de Dijous Sant a Montserrat, i que ell, en veure als monjos en processó, darrera de la creu camí de la capella del Santíssim, amb tothom qui podía, agenollat, i cantant el Pange Lingua, em va dir; no soc catòlic, però avui m’he reconciliat amb l’Església. No sé que va voler dir, però crec que se el que va sentir per dintre; perquè els cristians, quan ens unim som capaços d'obrir els cors. Aqueta entrada li dedico especialment a Núria Fènix; per tot.

Acústic (P.D.d'A.)

Que tots som únics i diferents ja ho sabem, però de vegades m’agradaria ser especial, però especial de veritat, i que tothom m’apreciés, i valores el que faig, i el que dic, i el que penso...Això només té un inconvenient, i és que ja no seria jo, i perdria tots els privilegis que ara em fan únic i diferent. Però seria fantàstic tenir l’aprovació de tothom, sentir-me ple d’AFECTE i amb la consciència tranquil·la de que mai m’equivoco.

Però cada persona fem el nostre camí, de vegades seguint les petjades d’altres als que admirem, de vegades guiats pels nostres instints i intuïcions, obrint camins i intentant omplir les nostres PETITES insatisfaccions personals de qualsevol tipus. I amb les nostres petjades deixem empremta en el món i en les persones que anem trobant. De vegades amb més sort, de vegades amb menys.

I de vegades penso, que el que fa realment especial a una persona, és el seu compromís, la seva convicció i la seva integritat per fer dels seus actes veritables DEMOSTRACIONS del que sent, del que viu,  i del que creu. Perquè tota la vida pot resumir-se en una paraula: “vida”. I perquè estar viu és perdre’s, trobar-se, i tornar-se a perdre tantes vegades com faci falta, fins a trobar el veritable camí: aquell que ha sigut creat a la mesura dels nostres peus i a l’alçada dels nostres somnis.

- Les parets de vidre

Fa alguns anys vaig conèixer breument a una persona important: la seva manera d’entendre la vida, les seves inquietuds i motivacions, la seva creativitat...em marcaren. Ens vam donar els telèfons i li vaig dir que un dia la trucaria per saber d’ella. Finalment, massa temps després, la vaig trucar. Ella no em va reconèixer; la veu és una referència molt petita. Tot i que vaig intentar explicar-li que només la trucava per saber d’ella, ella va insistir fins al final de la trucada en un mateix punt: tranquil, pregaré per tu. Jo no volia que pregués per mi, no era aquesta la intenció de la meva trucada, però la seva bona voluntat va superar la meva.

Hi ha persones que passen per la nostra vida de perfil i que fàcilment oblidem entre les vicissituds del dia a dia. Però no sempre les oblidem a totes, de vegades algunes queden. Perquè, com llampecs, han il•luminat breument un temps de la nostra vida, i una superfície ample del nostre cor.

A Maria Montserrat, ermitana de Sant Joan del Codolar, Montsant.

- L'adagio de l'estel

Encara que puguem veure a un nen que camina sol, darrera seu acostuma a haver algú que el vigila, el cuida, li para el menjar a taula... Els esser humans hem evolucionat com gairebé tot element viu del planeta , però no deixa de fascinar com el nen que vivia a les cavernes s’ha convertit en l’home que passeja per l’espai, com tantes coses s’han posat d’acord perquè això succeeixi; la capacitat intel•lectual, la consciència, la creativitat, la voluntat, l’empenta... En aquest sentit, ser creient m’aporta moltes avantatges, no perquè desapareguin les inquietuds, sinó perquè sé que no hem estat mai sols, i que des dels estels del cel, continuem estant acompanyats. Perquè les coses són com les imaginem per entendre-les.

- Cant (per l'Eucaristia)

És tot un privilegi poder passar uns dies de vacances. Compartir el nostre temps amb les persones que estimem sense mirar el rellotge o haver de marxar en un d’aquells moments entranyables en que ens hi sentim a gust i ben acompanyats. Per a mi, com a cristià, i afegint els detalls que em fan sentir practicant de la meva fe; la pregària, l’Eucaristia, el donar gràcies... És com una petita proporció de cel.

I és que des de fora, l’Eucaristia en concret, pot semblar un acte personal en el que hom desitja salvar-se a sí mateix mostrant la seva fidelitat, però és molt més que això, és un compromís de vida, de costums i d’Amor a Déu i als altres, especialment a aquells que estimem, estimarem, o hem estimat. Com a creient, no em sento mai sol, però tampoc vull anar sol a cel, la realitat d’una fe va més enllà de les coses puntuals, assoleix tots els aspectes d’una vida i ofereix el seu exemple en forma d’amor, paciència, perdó i reconciliació amb tot i amb tots. Perquè només així, amb el nostre compromís, podem mostrar el camí als qui estimem, perquè un dia tard o d’hora, puguem compartir plegats, al cel, les vacances de l’eternitat.

- L'hora del pati

Quan una de les meves nebodes era molt petita va passar uns dies a casa. Va arribar una carta i la meva mare es va posar les ulleres per poder llegir-la; la nena no podia parar de riure, mai havia vist l’havia amb ulleres i va pensar que era un joc divertit. Recordo també que un dia jugàvem a amagar-nos i em va dir; tiet, no em puc amagar, al lloc on ho volia fer ja s’ha amagat una formiga ... De vegades em pregunto que ens passa, perquè no mantenim una miqueta d’aquesta espurna de senzillesa, d’esperit de joc amb al món. Sembla com si ser seriós i exigent no fos compatible amb el nen que hem sigut. L’hora del pati és l’hora en que els nens saben que tota la seva disciplina i totes les seves responsabilitats es posen al servei de la diversió. No tens ganes de que arribi?

Agraeixo a les meves nebodes Marta i Abril els dibuixos que m’han cedit per fer el vídeo, gràcies per tot l’amor que em doneu.

- Petites Demostracions d'Afecte

Hi ha unes paraules de Jesús que sempre m’han inquietat quan me les han dites; “No tinguis por...”. Això, dit per Jesús és una passada, però quan algú t’ho diu jo penso; que ample s’ha quedat i que poc m’ha solucionat.

Projectem cap enfora tot allò que ens fa por i el monstre de sota el llit, el de l’armari, el de la feina, el llop... Tots agafen una dimensió terrorífica alimentada per nosaltres.

Crec que podem mirar la realitat de formes diferents, però un ocell serà sempre un ocell, un arbre un arbre, i un color només un color, i tenir por és com no ser capaç d’apostar per un mateix i veure que estimant i respectant, la por que tenim pot ser tan gran com les forces que tenim per enfrontar-la.

- El pla dels albats (presentació)

Fa uns anys vaig visitar a Olèrdola el “pla dels albats”: entre desenes de tombes antropomorfes excavades a la roca, de l'alta edat mitjana, trobes centenars de petitíssimes excavacions fetes per als nens, impressiona. Se sap ben poc d’aquella època, després de la gran evolució soferta al període romà, hi va haver una passa enrere social; van desaparèixer les ciutats, la tecnologia, i la cultura només és va mantenir gràcies als monestirs. La mortalitat infantil era desmesurada, no hi havia medicaments, ni metges, ni res. Ara tenim medicaments, tenim metges, tenim tecnologia, medis, informació... Però en els països menys desenvolupats els nens segueixen sent víctimes de les circumstàncies; el pla dels albats segueix creixent cada dia en el món que estem fent nosaltres. Aquest és el teu món, tu el pots canviar.

- Passió nº 3 (vídeo)

Abans, la carretera per anar a la platja des de casa era molt dolenta i perillosa. Fa uns anys van enderrocar unes quantes muntanyes (textualment) i en van fer una de nova molt bona. Ara sembla que ha quedat antiga i tornen a enderrocar muntanyes (textualment), per fer una de més ample. Crec que encara que som molt moderns, encara no sabem fer planetes, però ens estem especialitzant en destruir-los.
Sincerament, senyors, que grans que sou! Capaços d’enderrocar muntanyes senceres, trencar les pedres més dures i modificar el paisatge per sempre. Senyors, em teniu impressionat!
- Que fàcil resulta enfrontar-se a algú que no es defensa.

- Camí (Vídeo)

- Contemporani

Sembla com si després de les grans revolucions industrials, el següent pas fos dotar d’ànima a les màquines, convertir-les en fidels nostres. Els comandaments a distància, els Gps, els ordinadors, l’obsessió per la robòtica...Un munt d’objectes que només tenen sentit estant al nostre servei. És com si volguéssim viure en un món artificial, sotmès a nosaltres i a la nostra capacitat de creació, atorgant un segon lloc als problemes socials i personals que la tecnologia no te capacitat per resoldre. Quin lloc ocupa la fe en aquest entorn? Quin lloc hem reservat per al compromís personal i la dedicació al nostre esperit? Sembla com si la força creadora de Déu, en comptes d’admiració i devoció, ens produís rivalitat i competència. Com si volguéssim el regne, però no volguéssim Déu en ell. Perquè el Seu compromís és d’amor, i el nostre , d’auto complaença.

- Jerusalem

Sovint busquem justificació als nostres actes excusant-nos en l'actitud dels altres, en la indiferència que podem sentir per els que ens ofenen o en la rancúnia. Volem tenir raó, per sentir-nos lliures de tota culpabilitat, per no haver de qüestionar-nos, per sentir-nos valents i respectables. Fins i tot, hi ha qui creu que com més crida més raó té, i també qui calma la seva consciència pensant que qui calla li atorga conformitat. Jo penso que només pot tenir raó aquell que estima, aquell que aprèn del silenci dels altres, que quan s’adona de que la guerra, potser, només viu en ell mateix, obre la mà i l’ofereix. En això ens pot ajudar escoltar Jesús per creure en una Raó més gran i en un amor més sincer. Perquè la raó es perd just en el moment en que no estem disposats a posar-la en dubte.

- Passió nº3

Hi ha una propietat que comparteixen la llum i l’aigua, i és la seva capacitat per arribar als llocs més inaccessibles. L’aigua, lliscant i filtrant-se, i la llum, reflectint-se. En la foscor més absoluta, en el trencall més fi, en la nit més profunda, la llum sempre s’obre camí. Com un cinquè element que vol formar part de nosaltres. Com si ens busqués, la llum sent veritable passió per trobar-nos, per mostrar-nos el camí de sortida, el camí d’arribada, un lloc on descansar, o simplement, oferint-se a nosaltres com l’esperança d’un nou dia. Potser la llum no té cap misteri i és un fenomen tan natural com la vida, però, qui pot imaginar-se la vida sense la llum?

- L'hora del pati

Alguna llei desconeguda fa que amb el temps els records es tornin colors, olors i textures, percepcions que ens vinculen al nostre passat, enfilant-lo tot en l’agulla que som nosaltres. Tot el bé i tot el mal del passat van quedant enrere, i la vida ens va enfortint i endurint. Aquest present, aquesta maduresa present, també quedarà enrere, però el seu color, la seva textura, hi és a les nostres mans ara. Els nens veuen el món com un gran joc, un repte misteriós i imprecís, una gran aventura. Si bé és cert que com a joguines usades, les nostres energies no son les mateixes, i coneixem prou bé el final de la història, crec que és important mantenir la força del present com a eina de vida, com fan els nens, que ho donen tot en cada moment, com si el passat i el futur no tinguessin res a veure amb ells. Potser és un somni, viure sempre amb l’il.lusió dels nens quan surten a jugar al món.


(si cliqueu a la doble fletxa, hi ha una segona versió)

- Introducció al pas del temps

Si els anys duressin la meitat, tindria el doble de la meva edat. I si duressin el doble, la meitat. Sempre m’ha semblat fascinant el pas del temps. En els animals, en les plantes... hi ha arbres que viuen milers d’anys, i hom pot ser espectador de tot el procés de vida d’un gos, d’un gat o d’un ocell. Voldríem viure eternament, ser joves sempre. Però el temps no és consciència, el temps és vida que transcorre. Per estimar la vida hem d’estimar el temps, i allò que el temps va fent amb nosaltres. Si els anys duressin la meitat, tindria el doble de la meva edat. I si duressin el doble, la meitat.

- La Mare de Déu quan era xiqueta

Un dels moments més íntims entre un pare o una mare, i un fill, és quan li canten perquè s’adormi. Aquest fet tan usual, com a fills, ho recordarem tota la vida. No se’n parla d’això, és guarda al cor com un tresor . Aquests dies de Nadal, vull compartir aquest pensament que m’acarona; La Mare de Déu cantant-li cançons a Jesús perquè s’adormi, i Ell, guardant-la per sempre dins el seu cor immens.
He volgut fer una versió d’aquesta cançó de bressol (tradicional), en homenatge a la màgia que envolta aquest tipus de composició. Petites cançons fetes per la intimitat de l’amor, per ser cantades a cau d’orella, amb suavitat, casi en silenci. En aquest món tan material, hauríem de buscar més dins el nostre cor. Ho trobaríem ple de coses petites, que no costen diners i que no tenen preu. Bon Nadal!

- Desembre ( Fragment de les parets de vidre 2)

Fer balanç de les coses és com voler ajuntar els fragments d’un mirall trencat per poder mirar-nos en ell. I el resultat acostuma a ser semblant a la imatge que rebríem de la metàfora; nosaltres mateixos trencats. Lluitem buscant una perfecció difícil d’aconseguir. Si hem sigut honestos, podem oblidar ser francs. Si hem perdonat, no podem oblidar l’ofensa. Si hem fet el bé, descuidem ser humils. Si som humils, confonem l’orgull amb la dignitat... És com si ens creixés una cama i se’ns encongís un braç. La paradoxa és, que la imatge deformada d’un mirall reconstruït, ens ajudaria a veure’ns des de fora, sigui quin sigui el resultat, i això pot ser molt útil. Perquè els pitjors defectes que tenim són aquells dels que no en som conscients. Aquells que és fan presents només quan els somnis es converteixen en petits fragments de vidre, i aquest vidre trencat és tot el que tenim com a imatge de nosaltres mateixos.

- L'Ombra (de la llum)

Tots tenim una part fosca, una ombra interior feta de pors, inseguretats i anhels. Aquesta ombra s’expressa o es manté oculta, i això afecta a la imatge que podem donar als altres. Si només coneixes algú a través de comentaris, prejudicis o circumstàncies, pot succeir que hi vegis tota la seva foscor, totes les seves incoherències. Si visquéssim pensant que som dolents o que estem equivocats, la vida seria un martiri, però sovint, la nostra ombra pot cobrir-nos amb la seva foscor, i fer de nosaltres una imatge seva. Potser un primer pas és tenir humilitat i honestedat amb un mateix per saber que no som perfectes, però tenint pressent que tot esser que estima, és bo per necessitat. Ara bé, de cara als altres; és la nostra ombra quelcom que ens defineix, o som nosaltres quelcom que penja de la nostra ombra?