La veu

Auschwitz

Va ser un 27 de Gener de l’any 95 quan coincidint amb el 50 aniversari de l’alliberament d’Auschwitz van començar a emetre per televisió documentals. Jo soc fill de la transició i m’havien educat per tenir por a la guerra, a la gana i a la Unió Soviètica, però no per tenir por de la capacitat d’atrocitat de l’ésser humà. Si mai he perdut l’innocència va ser en aquell moment, veient aquells documentals em vaig adonar de com és de frágil la línea que separa als homes de les bèsties. Recordo un testimoni d’una dona que va sobreviure a l’holocaust i que deia que un cop alliberats, quan van veure als soldats soviètics (ironies de la vida) oferint-los menjar, es van abraçar a ells, perquè no només tenien gana d’aliment sinó també de bondat humana, i que ells els van proporcionar ambdues coses. Potser algún dia deixarem de trobar diferències en els altres i ens quedarem només amb això: amb la bondat humana.

Món 2

El món va molt ràpid, potser no ens adonem perquè seguim el seu ritme, un ritme continu i marcat. I sembla que els ordinadors són lents, que el tren va lent, que el de davant camina lent, que el que ens segueix va lent, que tot triga molt en engegar-se i molt en parar-se. Com si tinguéssim por de perdre el temps esperant, com si esperar estigués passat de moda, o com si cada cosa que féssim fos tan important que no pot esperar. I l’únic que fem és viure, en un món que sempre ha girat a la mateixa velocitat. I vivim les nostres vides angoixats per el temps que falta i per el temps que ens queda, i per tot el temps que pensem que estem perdent. Hem perdut el respecte al món, al seu temps, a la seva velocitat, a la vida que ens ofereix, a realizar-nos interiorment. Perquè això requereix temps, i jo: “ara no puc”.

Bon Nadal (l'àngel i els pastors)

Un àngel es va aparèixer a uns pastors i els va anunciar que havia nascut del Rei del Cel. Entre altres coses, això ve a dir aquesta nadala tradicional. Us ho podeu imaginar? Si a mi se m’aparegués un àngel i em digués que ha nascut el fill de Déu, aniria ràpid a veure’l. I sento certa enveja per aquest pastors; gent sencilla de la muntanya, que van tenir aquesta oportunitat. I aleshores m’adono de això encara ho podem reviure nosaltres; perquè va néixer un sol nen per a un món sencer i no tothom hi podia ser allà. No hi ha lloc ni temps prou llunyà que pugui evitar que hom sigui capaç de viatjar, amb el cor i el pensament, a visitar el Déu petit en el pessebre. Ho provem? Bon Nadal a tothom!

Fragments de les petites demostracions

Tinc les mans del meu pare, i els ulls de la meva mare. La creativitat de la meva avia materna,  la paciència del meu tiet rellotger i la versatilitat de la meva família a Catalunya, que es van aventurar a provar sort aquí des del sud. D’ells també he aprés a acollir amablement i a ser solidari, com ho van ser amb ells els catalans quan van arribar a aquesta terra. No he heretat la “xispa”  andalusa  dels meus avantpassats, però conservo el seu gust senzill. D’Adam, he heretat la confiança en les dones, i d’Eva, que en aquest món el bé i el mal conviuen junts, i que el diable també creu en Déu. De Moisès, que la recompensa està en fer el correcte. De Josep, que la confiança també és un do, i de Maria, que la fe sempre és amor, i que l’amor, tot i néixer frágil i petit; pot canviar el món.

El vídeo és una recopilació de fragments (com el seu  propi nom expressa :D ), espero que us agradi!

Sentiments

Les persones som com la música; un instrument per transmetre sentiments. Perquè cada sentiment és com una cançó, una cançó que tot i ser la mateixa cançó, ens diu una cosa diferent cada cop que la tornem a sentir. Cada cop que la tornem a viure, que l’expressem, que la pensem… Perquè tot és música i tots som músics i intèrprets,  quan pensem la música com un sentiment.

El Viatge

Naixem sense avisar, i morim sense demanar permís. Però entremig sembla que si no tenim un munt de papers escrits sobre nosaltres, no som lliures. No podem viatjar, ni comprar una casa, ni treballar. És normal, no ho dubto, però fins a on és normal? Fins a quin punt podem disposar del món com a lloc nostre per prohibir a una altre persona que visqui on vulgui, que faci la seva casa on més li agradi o que treballi allà on trobi feina? Que és el món si ho miren així? D’acord que tot això assegura un ordre i una convivència, però quin ésser humà té dret sobre un altre per decidir sobre les seves necessitats bàsiques? Raimon Panikkar deia que tots naixem sense papers, i jo avui vull recordar als que viuen i moren sense ells intentant ser lliures.

Síria

És difícil parlar de la guerra i ser objectiu. Perquè res no serveix d'excusa si conté violència; ni en la pau ni en la guerra. I perquè més enllà de les diferents situacions polítiques, religioses o de desmesura humanes, més enllà de qualsevol situació d’injustícia o d’opressió, enmig, sempre hi ha persones. Homes i dones que estimen els seus fills i germans, i fills i germans que estimen els seus pares,  amb el mateix amor i de la mateixa manera que nosaltres. Amb diferents colors de pell, diferents trets, vestits i banderes, però amb un mateix amor que ens uneix com a humans i em solidaritza amb el seu patiment: tant en la guerra, com en la pau o la injustícia.