- Adagio Omniscient (vídeo)

A vegades, podem fer millors les coses, un cop fetes, és fàcil analitzar-les i millorar-les. Però hi ha una cosa difícil d’igualar, i és el moment en que les fem, la passió que sentíem en aquell moment és única. Volia re-interpretar aquesta peça per fer el vídeo, però crec que hi ha una vida privada en les coses que fem, una vinculació entre nosaltres i elles, que no té a veure amb la nostra capacitat de fer sinó de sentir. Penso que hi ha coses que són importants no per lo bé que les hem fet, sinó per el lloc que ocupen en la nostra vida, un lloc que pertany a un moment irrepetible, aquell en que van néixer, i al que ens remeten constantment.
Gràcies al bon Déu per deixar-me fer-li aquesta petita lloança.

- Blau (versió 2)

De vegades la vida fa girs inesperats, i ens porta a destins inimaginables, o ens perdem per sempre,un “sempre” incert, ja que no podem parlar amb propietat d’allò que no ens pertany. I un perdre’s injust, ja que no hauríem de judicar el que desconeixem o rebutgem. Un d’aquests girs em va fer entrar un dia a una Església, i després a moltes més. Vaig oblidar dir-ho a algunes amigues que feia temps que no ens veiem, i quan han descobert el blog, han dit:"aquest Manel no està bé, li passa alguna cosa...". Sincerament, hi ha moltes coses que em preocupen; la gent necessitada, el medi ambient, els valors socials...Però a nivell personal crec que estic en un bon moment. Potser la vida és com una espiral que cada cop gira més ràpid i més curt. No puc demanar a les meves amigues que entenguin la meva fe, però crec en un món amb capacitat per a tothom, i on als que ens hi sembli que giren al contrari, també els hi sapiguem trobar el seu espai i el seu respecte, a fi de comptes, tots volem el mateix; trobar la pau i estimar.

- L'adagio de les parets

“He preguntat al meu veí si sabia anglès i m’ha dit que no, però que el seu cosí parla cinc idiomes... A la feina, parlant de tot i de res, un company ens ha explicat que tot i que ell no va acaba els estudis primaris, el seu germà està preparant el doctorat... si em preguntes si se molt de fotografia, et diré que no, però tinc una amiga a argentina que és tota una referència....”
-Aquesta és una cançó d’amor i amistat , dedicada a les persones que d’una manera o altre ens fan sentir més segurs i més complerts. Potser és una manera de fugir de les nostres limitacions, de canviar de tema, però també és un reconeixement a la feina d’aquells a qui estimem. Recorrem a ells per excusar-nos, i amb aquest gest, recordem la seva importància; de cara als altres, de vistes enfora. Però ens trobem també, potser sense adonar-nos, cara a cara amb una cosa important; ells són les parets del nostre cor.

- Andante Cansat (Kiwi)

Diuen que no és igual trencar-se una cama que quedar-se coix, però en això penses quan la cama ja està curada. Aquesta cançó la vaig escriure en un moment realment trist, després, amb el temps mires enrere i t’adones de que continues caminant i que per algun motiu la felicitat sempre s’enyora com un bon gust a la boca que no acaba de marxar del tot mai, però el dolor, amb el temps es converteix en una imatge de contrast, es pensa , es recorda, però no te vida. És com si cada dolor tingués un gust diferent i resultes molt difícil recordar-los tots. Per això he volgut refer la cançó i donar-li un altre aire, perquè la vida és massa curta com per aferrar-nos a les coses tristes, que sembla que podran amb nosaltres, i que al final, sempre queden enrere. Potser ser feliç és més senzill del que pensem, només hem de no oblidar el seu gust, tan suau, que sovint ens passa desapercebut.

- Àngel

Si un nen petit està jugant amb un osset de peluix i l’osset se li posa a parlar, el nen ho trobarà tan normal i tan divertit que li començarà a explicar coses. Aquesta mateixa experiència en un adult (comptant amb que l’osset no funcioni amb bateries), l’esgarrifaria i el deixaria sense dormir un parell de dies. Quan creixem la nostra ment és cada cop més racional, més tancada als imprevistos o les coses que s’escapen al nostre enteniment, ho creiem saber tot i tot ho volem entendre. Aquest fet envaeix la nostra vida, la nostra percepció de la realitat i evidentment, la nostra fe. Per alguns la fe és una convicció, per a altres un sentiment, per els que en tenim, simplement una realitat, però en aquesta realitat no és la nostra percepció la que tria sinó la fe que viu en nosaltres la que percep, la que s’emociona, la que queda en silenci i la que dóna gràcies. Potser hauríem de deixar sempre una petita porta oberta a que de manera imprevista, sovint en desconeguts, de vegades en un llibre, d’altres en una brisa... ens passi a prop un Àngel.

- Vitrall (atmosfèric)

El misteri d’un vitrall no són els seus colors o les seves imatges, tampoc la llum, darrera d’ell, que el fa viu. És la combinació de totes tres coses que ho fan expressar-se. En el fons, la vida, és com un gran vitrall en el que si no ens hi fixem bé, o no tenim el moment adequat, moltes coses ens poden passar desapercebudes. Vull fer un petit i atmosfèric homenatge a Montserrat, el meu vitrall, un lloc on la cultura, la natura i l’espiritualitat, conviuen una dintre de l’altre, com en una nina russa. M’agrada pensar que la vida és un gran vitrall ple de colors meravellosos que esperen ser descoberts per nosaltres, només hem d’obrir bé els ulls, i esperar la llum que’ns els faci veure.



Sento enyorança dels antics discos de vinil, amb una cara A i una cara B, els havies de tractar amb molta cura perquè no es ratllessin, i si els volies escoltar, havies de posar l’agulla a sobre amb delicadesa. Després, els podies donar la volta, i ells, sempre agraïts, et deixaven escoltar-los en una nova cançó o una versió diferent de la que oferien en la cara oposada. Afegeixo a aquesta entrada una cara B, perquè, a fi de comptes un vitrall també te dues cares; la que es veu des de dintre i la que dóna a fora, siguem turistes dels colors .

- Reset

Sempre m’han fascinat els insectes que contínuament es colpegen contra els vidres de les finestres intentant seguir el seu camí. Pobrets, ells no saben que hi ha un vidre! Tampoc saben que el vidre existeix. De la mateixa forma, diuen que els peixos no saben que existeix l’aigua, i això em fa preguntar-me quantes coses no sé jo. Sé que existeix el vidre, i sé que existeix l’aigua, però; Quantes vegades no he sabut que era el que tenia davant? Perquè no podia avançar? . En aquest moments, el millor és quedar-se quiet i pensar, per sertir-te abraçat per el que realment estimes, ja que potser, ha arribat el moment de començar de nou.

- Blau

“La dona vestia un mantell de color blau, i l’aigua que brollava de la roca era dolça, com el final de les pluges, o el principi de l’estiu...”

- Fragment de "les parets de vidre"

Imagina dues portes de vidre, entre elles, unes escales i un camí estret. El camí està ple de llantions, i sobre els llantions: les lletanies del Sant Rosari. Els llantions barregen els seus colors amb les seves flames, que com llengües de foc espiritual nascut de llavis de cera, en un dialecte universal, il•luminen el camí de qui hi ha posat en elles la seva fe i la seva esperança. A mig camí, una flama molt més gran que les altres, una flama que no crema i no es consumeix. Passes al seu costat i no la veus. Quan ja has marxat, saps que t’has deixat alguna cosa per fer. Tornes a recórrer el camí, tornes a marxar, i al final, sempre acabes tornant a tenir la mateixa sensació.

- Adagio Omniscient

El que presento avui, ni és un adagio ni ho ha volgut ser mai, però va ser la manera més concreta de definir amb el títol el contingut. Inspirada en el salm 139 (138), és un experiment que volia anar més enllà.... és una composició amb la que s’intenta transmetre no només una textura musical sinó també un color concret; el taronja. No dono més detalls per no complicar la cosa, però l’experiment seria tancar els ulls sabent que algú, que ens estima molt, ho sap tot de nosaltres des de les entranyes de la mare fins a l’últim pensament que acabem de tenir. La soledat, per els que tenim fe, es converteix en l'anhel d'un retrobament.