Traductor [translator]


dilluns, 23 de desembre de 2013

El bon Jesuset

El més bonic de les nadales, per sobre del que celebren, del que signifiquen i de la tradició que transmeten, és que no oculten l’estable, ni els animals, ni la pobresa: no oculten la veritable senzillesa amb la que Déu es fa present al món. El fràgil Jesuset, nascut en mig de la nit, adorat per pastors dins una menjadora. I podríem compadir-nos d’ell, si fos un nen qualsevol, però no ho és; és un nen que porta un missatge, i que parla des de cada instant de la seva presència. Les nadales il•luminen aquesta realitat amb una nova visió, convertint la humilitat en esperança. Per què quant més fosca és una nit, més fàcil resulta trobar la resplendor d’una estrella, i seguir-la, i adorar-la: en un estable, dins una menjadora, al costat d’un riu, amb or, encens i mirra, panses i figues, mel i mató.

diumenge, 8 de desembre de 2013

Advent, temps de Maria: Ave Maria de Shubert

Al vídeo apareixen, amagades entre les flors, nou imatges de la Mare de Déu, seràs capaç de trobar-les totes?

dimecres, 6 de novembre de 2013

Mai t'he dit

No fa gaires anys vaig assistir a una Eucaristia singular: tots amunt de l’atri, envoltant l’altar, i amb veu i bot. Se’ns va donar l’oportunitat de dir el que volguéssim, allò que la nostra ànima necessites. Alguns van fer pregàries, d’altres agraïments, algú va recordar a algú que estimava que ja havia fet el pas a l’altre vida... jo no vaig dir res, per vergonya potser, per no deixar sortir les emocions, no ho sé. La vida passa molt apressa, i de vegades les situacions es compliquen i ens quedem amb les paraules als llavis, al cor, i per sempre. Aquesta cançó és un homenatge a totes les coses que mai hem dit i que ja no podem o sabem com dir, però que ens han de servir per no deixar passar l’oportunitat que la vida és en si mateixa: per estimar i dir a temps.

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Dron

Un dron és una màquina, un objecte: normalment avions no tripulats, que són dirigits a distància (per control remot), per un altre. Com la majoria de tecnologies, van ser dissenyats amb intencions bel•licistes, però actualment (tot s’ha de dir), existeixen projectes per integrar-los en causes més honestes com l’extinció d’incendis. La qüestió és que aquestes tecnologies tan avançades de vegades tenen molta relació amb l’evolució social; en la manera de fer les coses dels homes. Imaginem per exemple algú que des de el cim d’un edifici controles als seus drons humans a través de la publicitat, determinats ideals, modes i tendències. Algú que no perd res, i que si un dels seus drons és abatut,dissenya un altre, i des de casa i sense cap risc, controla les seves joguines sense que elles ni tan sols sàpiguen que són joguines. La religió? No té cabuda en aquest joc, perquè parla de moral, de principis i d’eternitat. Coses ben entranyes per a un dron: una joguina sense ànima.

dimecres, 31 de juliol de 2013

Halo

Avui he vist un reportatge sobre la síndrome d’Asperger. Aquesta síndrome és un trastorn sever del desenvolupament, que altera la capacitat de processament de la informació. Una de les múltiples ombres de l’autisme, que fa que sota una aparença normal i una intel•ligència fins i tot superior a la mitjana, els afectats tinguin una forma de conèixer i interpretar la realitat molt particular i personal. Els trets comuns són: dificultat per a la interacció social, alteració dels patrons de comunicació no verbal, dificultat per l’abstracció de conceptes, i interpretació literal del llenguatge, entre d’altres. No soc cap expert i per això demano disculpes si no he sabut fer una definició adient o prou respectuosa. On vull arribar és al testimoni d’un noi, afectat per aquesta síndrome que relatava els seus problemes per socialitzar-se amb els seus companys d’estudis. Volia ser enginyer físic (i qualitats no li mancaven), i deia que ell podia entendre la física, que tot tenia sentit i era lògic, tot tenia una raó. Però que li resultava impossible relacionar-se amb els seus companys, perquè les persones no tenien lògica i actuaven amb actes sense sentit: no els podia entendre. No entenia el seu comportament, i explicava com li feien coses cruels com riure’s d’ell. Però aquí és on em va impressionar més, perquè no ho deia amb cap recança ni amb cap victimisme, simplement amb incomprensió; no comprenia el mal. Sense odi, sense ironia, sense sarcasme, sense cap tipus de mala intenció, era com escoltar parlar un àngel. L’halo, per si algú no ho sap, és una figura que els homes fan servir en l’art per definir la puresa o allò celestial, però aquesta és la manera de fer dels homes. La manera de fer de Déu troba els seus propis camins.....

divendres, 26 de juliol de 2013

Introducció

Segons Kant només existeix un espai i un temps: tot forma part d’un mateix espai dividit en intervals d’un únic temps. La filosofia, com la poesia, no sempre entens el que t’estan dient, però de vegades són encertadament boniques. Becquer per exemple escrivia: “volveran las oscuras golondrinas” (definitivament en castellà queda millor), una cèlebre i melancòlica frase en una de les poesies més tristes que s’han escrit, però que no amaga l’esperança de l’arribada del bon temps. Espai, temps i orenetes, Becquer i Kant; estranya barreja per parlar dels cicles de la vida, de com unes coses millors canvien, i de com algunes pitjors milloren, de com l’amor comença i acaba, de com acaba i comença. De com passa el temps; un mateix temps en intervals dins un únic espai: la nostra ànima. Si els anys duressin la meitat, tindria el doble de la meva edat. I si duressin el doble; la meitat.

dijous, 27 de juny de 2013

Altres vides

Quan era mes jove sovint llegia un apartat en una revista sobre la que no donaré detalls. Recordo que es deia “¿Que hubiese sido de mi vida si…?”, els punts suspensius responien a diverses situacions com: si hagués pres aquella decisió, si hagués dit que sí, si hagués dit que no, etc. La qüestió és que vull recordar no la revista ni el contingut dels articles, sinó l’enunciat en sí mateix: que hauria sigut de la meva vida si… si jo no fos com sóc, si no sigues qui sóc, si hagués nascut en un altre país, en un altre ambient. Per què? Doncs perquè així será molt més fácil pensar en les persones no des de l’un mateix, sinó des de les “Altres Vides”.

dilluns, 20 de maig de 2013

R-A

Amb motiu de l’accident de la central nuclear de Txernòbil (ara fa 27 anys), van sorgir una sèrie d’ONG que durant les vacances d’estiu acullen nens i nenas que viuen a prop de la zona contaminada. La majoria provenen d’orfenats, on en molts casos han sigut dipositats per famílies amb problemes vinguts de la duresa de viure en una terra cremada. Són nens sans, però a conseqüència de l'entorn en que han de viure, pateixen alguns problemes com retard en el creixement i afebliment; general i especialment del sistema immunològic. En els mesos que aquests nens passen amb les famílies d’acollida, molts d’aquests problemes es resolen, i els nens tornen enfortits de salut i d’esperança. Amb la crisi, el nombre de famílies d’acollida s’ha reduït; la família acollidora ha de pagar el viatge i el manteniment del nen durant l’estada, així com facilitar-li (si ho requereix) assistència mèdica; dentista, pediatra... no tothom pot fer-se càrrec. Però s’ha de continuar intentant sembrar la llavor en terra bona, i potser ha arribat el moment de que fem el relleu a quelles famílies que, encara que avui ja no poden ajudar, ens han deixat preparat el terreny.

dimecres, 1 de maig de 2013

La Mare de Déu quan era xiqueta (2013)

Aquesta cançó tradicional, una de les meves preferides, explica com la mare de Déu quan era petita, feia com qualsevol altre nena. Maria, abans de ser mare ja era dona, i abans de ser dona, va ser xiqueta, em sembla que és important pensar les coses des de aquesta humanitat. Només així coneixerem Maria com a dona, com a mare de veritat, que com nosaltres va gaudir de les certeses i la confiança de la infància, abans de descubrir que el món no era un lloc fàcil per viure. I per això podem aprendre d’ella a tenir esperança, perquè les certeses i la confiança no es perden al créixer: són virtuts d'aquells cors que s’han deixat vèncer per l’amor.

divendres, 26 d’abril de 2013

Mística

dimecres, 27 de març de 2013

Pange Lingua

El Pange Lingua és un himne creat per Sant Tomàs d'Aquino i utilitzat a la litúrgia de Dijous Sant en commemoració de l'Últim Sopar, en honor de la Presència de Jesús en l'Eucaristia. Recordo que una vegada vaig portar a un amic a presenciar la litúrgia de Dijous Sant a Montserrat, i que ell, en veure als monjos en processó, darrera de la creu camí de la capella del Santíssim, amb tothom qui podía, agenollat, i cantant el Pange Lingua, em va dir; no soc catòlic, però avui m’he reconciliat amb l’Església. No sé que va voler dir, però crec que se el que va sentir per dintre; perquè els cristians, quan ens unim som capaços d'obrir els cors. Aqueta entrada li dedico especialment a Núria Fènix; per tot.

diumenge, 3 de març de 2013

El viatge astral

Durant algun temps vaig estar interessat per les espiritualitats new age: energies, chakras i coses així. Després va venir la meva conversió, que com a experiència la recomano perquè no crec que cap viatge astral es pugui comparar (tot i que no n’he tingut), i em vaig oblidar d’aquests temes. Però sempre m’ha quedat una miqueta d’interès, perquè la fe t’ensenya que hi ha molts misteris en Déu, i que als seus dons, com a les seves virtuts, se’ls donen molts noms diferents i s’entenen de maneres molt diverses. Crec que Déu es fa pressent en cada persona que a la seva manera prova de fer el bé i d’ajudar als altres, i que d’alguna manera qui fa això; ja té un peu ficat en el camí.

diumenge, 27 de gener de 2013

Auschwitz

Va ser un 27 de Gener de l’any 95 quan coincidint amb el 50 aniversari de l’alliberament d’Auschwitz van començar a emetre per televisió documentals. Jo soc fill de la transició i m’havien educat per tenir por a la guerra, a la gana i a la Unió Soviètica, però no per tenir por de la capacitat d’atrocitat de l’ésser humà. Si mai he perdut l’innocència va ser en aquell moment, veient aquells documentals em vaig adonar de com és de frágil la línea que separa als homes de les bèsties. Recordo un testimoni d’una dona que va sobreviure a l’holocaust i que deia que un cop alliberats, quan van veure als soldats soviètics (ironies de la vida) oferint-los menjar, es van abraçar a ells, perquè no només tenien gana d’aliment sinó també de bondat humana, i que ells els van proporcionar ambdues coses. Potser algún dia deixarem de trobar diferències en els altres i ens quedarem només amb això: amb la bondat humana.

dimecres, 23 de gener de 2013

Món 2

El món va molt ràpid, potser no ens adonem perquè seguim el seu ritme, un ritme continu i marcat. I sembla que els ordinadors són lents, que el tren va lent, que el de davant camina lent, que el que ens segueix va lent, que tot triga molt en engegar-se i molt en parar-se. Com si tinguéssim por de perdre el temps esperant, com si esperar estigués passat de moda, o com si cada cosa que féssim fos tan important que no pot esperar. I l’únic que fem és viure, en un món que sempre ha girat a la mateixa velocitat. I vivim les nostres vides angoixats per el temps que falta i per el temps que ens queda, i per tot el temps que pensem que estem perdent. Hem perdut el respecte al món, al seu temps, a la seva velocitat, a la vida que ens ofereix, a realizar-nos interiorment. Perquè això requereix temps, i jo: “ara no puc”.