Always on my mind

Es parla molt en espiritualitat de l’exercici d’introspecció, d’interioritat, de consciència íntima. Però quan arriba l'Agost, i un té temps de dedicar-se uns dies, el món sembla haver-se tornat boig i tot està ple de turistes fent soroll i fotos. Vestits a mig vestir, vermells com dimonis, i tocant-ho tot com si en tenir contacte amb allò que visiten, quelcom d’aquell lloc els impregnés de la seva essència (m'identifico plenament). I és aleshores quan m’adono de la relativitat dels símbols materials. De com és necessari que dia a dia i moment a moment  tinguem engegat el motor de la nostra inquietud, per mantenir el vincle amb la nostra espiritualitat. Hem de mantenir encesa la flama en els nostres pensaments per poder tocar-la amb les nostres emocions. Si no, la nostra espiritualitat marxarà amb l’aigua al rentar-nos les mans.

Always on my mind (sempre t’he tingut present), és una versió en homenatge a Elvis Presley. Si una cançó d’amor està ben feta, ha de servir per pregar.

-Ego

És difícil situar el punt en que allò que ens molesta o no ens agrada parteix de que realment sigui molest o incòmode, o de si en realitat ens provoca un sentiment intern de confusió. Si “aquella actitud” o “allò”, o “el que m’han dit”, és realment ofensiu, o si em sento ofès jo perquè altera la meva seguretat o contradiu la imatge que jo tinc de mi mateix. Amb el perill sempre de tenir una imatge d’un mateix massa engrandida o massa petita. Perill d’enganyar-se un mateix o voler enganyar els altres amb una disfressa ben elaborada que ni sap, ni diu res bo de qui la porta; només de les seves pors, ambicions, neguits i enveges. Perill de no saber mesurar un ego que no és bo ni dolent,  sempre que estigui en la seva mesura; per no fer por ni pena, per no esclafar al del costat, i poder viure la vida amb dignitat, confiança i entusiasme.

- Els batecs del cor (Adagio)

El primer missatge de Jesús al món va ser el so del seu cor bategant. Però el cor no parla el llenguatge dels homes, ni és racional com ells. El cor batega i batega al seu propi ritme, en la seva infinita constància, en la seva pròpia immensitat. Per al cor no hi ha èxit ni fracàs, sinó continuïtat i esforç. No té límits ni fronteres, només voluntat. I si li preguntes al cor quant vol, no et contestarà. I si li preguntes quan ho vol, no tindràs resposta. I si esperes que et digui quan, mai respondrà. Perquè el llenguatge del cor és difícil d’escoltar i difícil de portar a terme; perquè el cor no vol dialogar amb tu. Vol que l’escoltis en silenci i el sentis bategar. I que no diguis res, absolutament res, sense tenir present que ell viu en tu, i tu vius en ell.

Ara fa tres anys que faig el bloc, i el cor em diu que continuï...

- Món (sensible)

La última imatge del vídeo mostra la cara de Harold Whittles, un nen de cinc anys sord de naixement, en el moment que li van posar un audiòfon i va sentir per primera vegada la seva pròpia veu. L’he volgut posar al final perquè la trobo simpàtica i perquè conèixer la seva història em va fer pensar en tot el que encara li quedava per descobrir a la vida. Milers d’imatges que, com la seva fotografia, en un segon li explicarien històries de llocs llunyans, de persones desconegudes, d’animals exòtics, de glòria i de misèria. No tenim el millor món possible, és cert, però crec que ho intentem, i històries com la del Harold, mostren que l’evolució és positiva i ajuda a la felicitat i el ben estar. Això sí, com ell, potser hem d’aprendre a escoltar la nostra pròpia veu. La que tenim a dins, la única que ens pot donar pau, perquè d’ella fruïm i a ella ens dirigim: la veu de l’Amor.

- La lluna

Aquesta entrada te la dedico a tu Núria, per acompanyar-me sempre i animar-me, i també perquè vaguis practicant cançons infantils! Una abraçada forta i enhorabona!!! Gràcies amiga.

- Meditatiu

Tu que tens els ulls de color verd, de color blau, de color marró. Que tens el cabell ros, i castany, i negre i roig i curt i llarg, arrissat i llis. Les mans grans i petites, aspres i suaus, i la pell blanca i fosca, i ets molt alt i molt petit. Tu que ets tan estrany que no et sembles a ningú però apareixes en tothom. Tu Senyor, que estimes en silenci i en silenci renyes, que crides en els nens i en els ocells i que sempre m’esperes amb una llum encesa. Deixa’m dir-te que estava perdut i tenia fred, que tenia gana i set, i em trobava sol en la foscor de la nit. I em vaig adonar que els meus ulls eren closos i les meves mans tancades, un arbre que no feia fruit. Jo era una mirada buida que es va omplir de la teva presència, només meditant en tu un moment.

- La Conversió

Diuen que existeix l’amor a primera vista, i que dura per sempre. Només una mirada i la vida canvia per sempre. També hi ha qui un bon dia escolta una música o veu una pel•lícula, i descobreix quelcom de nou en sí mateix del que ja no podrà prescindir mai. Son moments de canvi, en els que ens convertim al que tenim davant, ens entreguem involuntària i inevitablement perquè hem trobat allò que ens pertanyia sense haver-lo conegut mai. La fe funciona així, un dia, no saps perquè, saps que no tornaràs a ser el mateix, i això t’inquieta i et neguiteja, perquè no sabies que existís un sentiment tan gran. I és que ens convertim en el que som, només quan trobem allò que ens defineix.

- Thelemaco

El camí espiritual és com un garbell que deixa passar la sorra fina separant-la dels elements més sòlids. A dalt de garbell queden les pedres i els pals que duem a sobre, tot allò de tan pesat que arrosseguem en forma de rancúnia, ambició o odi. A sota, la sorra neta , fina i transcendent, renovada i suau, com acabada de néixer. Des de sobre del garbell, veiem des del nosaltres, des del jo mateix, el jo penso, el jo sento. Des de baix del garbell, mirem des de l’altre costat, des del tu ets, hi ets, sents. D’alt també hi podem trobar coses bones, pedretes d’or, diamantets que també som nosaltres. Però sota del garbell no hi ha diferències, ni textures, ni colors. La part de dalt soc jo, i la part de baix també; tu mateix en jo.

(El vídeo no en feu cas, em venia de gust fer-ho).