Traductor [translator]


dimecres, 21 de desembre de 2011

- Bon Nadal (Adeste Fideles)



El Nadal, com a celebració, no sempre ens arriba en el millor moment (no podríem aplicar aquesta màxima a moltes coses de la vida?). Perquè volem estar contents i gaudir al màxim d’aquesta data, i no sempre tenim les condicions adequades per fer-ho. Però precisament va ser en aquestes circumstàncies que Jesús va venir al món: és un rei que en comptes de palau va tenir un estable, no va tenir bressol sinó menjadora. I la societat en la que va néixer no era la més adequada per un nen tan especial com ell; havia perdut l’orientació i els valors del bé i de la justícia.
Jesús, el nen que neix per estimar, petit com és, somriu dins del pessebre; somriu quan veu als pastors, als animals, als reis, a la seva mare i a sant Josep. Somriu a la vida i ens somriu a nosaltres. Fem un gest per ell: adorem-lo, estiguem contents. Perquè el Nadal no és les circumstàncies que ens envolten, sinó el que nosaltres som capaços de fer amb aquestes circunstàncies. I Sempre hi ha temps per estimar.
Bon Nadal a Tothom!!!

diumenge, 4 de desembre de 2011

- Món (sensible)



La última imatge del vídeo mostra la cara de Harold Whittles, un nen de cinc anys sord de naixement, en el moment que li van posar un audiòfon i va sentir per primera vegada la seva pròpia veu. L’he volgut posar al final perquè la trobo simpàtica i perquè conèixer la seva història em va fer pensar en tot el que encara li quedava per descobrir a la vida. Milers d’imatges que, com la seva fotografia, en un segon li explicarien històries de llocs llunyans, de persones desconegudes, d’animals exòtics, de glòria i de misèria. No tenim el millor món possible, és cert, però crec que ho intentem, i històries com la del Harold, mostren que l’evolució és positiva i ajuda a la felicitat i el ben estar. Això sí, com ell, potser hem d’aprendre a escoltar la nostra pròpia veu. La que tenim a dins, la única que ens pot donar pau, perquè d’ella fruïm i a ella ens dirigim: la veu de l’Amor.

dilluns, 7 de novembre de 2011

- Oració



Pot semblar estrany relacionar els quatre elements: aire, aigua, terra i foc, amb l’oració. Potser perquè no estem acostumats a pregar amb els sentits, tot i que hi ha molts camins oberts com la pregària del cor en la que la respiració té un paper important, o posar les mans sobre una imatge, o mirar-la, o veure els elements com a germans, com feia sant Francesc d’Assís. Jo he volgut ser més tradicional i simplement plantejo una oració per l’aire que respirem i el que respiraran els que vinguin després de nosaltres, per la terra en la que posem els peus quan preguem, per l’aigua que és vida i per el foc que purifica, escalfa i també crema, de vegades amb majúscules. Per tot allò que essent de Déu, li hem perdut el respecte. Per tot allò que Déu ens va donar per cuidar i que al final, ens ha cuidat a nosaltres: el món.

divendres, 7 d’octubre de 2011

- La lluna



Aquesta entrada te la dedico a tu Núria, per acompanyar-me sempre i animar-me, i també perquè vaguis practicant cançons infantils! Una abraçada forta i enhorabona!!! Gràcies amiga.

dissabte, 10 de setembre de 2011

- L'adagio de l'estel



Encara que puguem veure a un nen que camina sol, darrera seu acostuma a haver algú que el vigila, el cuida, li para el menjar a taula... Els esser humans hem evolucionat com gairebé tot element viu del planeta , però no deixa de fascinar com el nen que vivia a les cavernes s’ha convertit en l’home que passeja per l’espai, com tantes coses s’han posat d’acord perquè això succeeixi; la capacitat intel•lectual, la consciència, la creativitat, la voluntat, l’empenta... En aquest sentit, ser creient m’aporta moltes avantatges, no perquè desapareguin les inquietuds, sinó perquè sé que no hem estat mai sols, i que des dels estels del cel, continuem estant acompanyats. Perquè les coses són com les imaginem per entendre-les.

divendres, 12 d’agost de 2011

- Cant (per l'Eucaristia)



És tot un privilegi poder passar uns dies de vacances. Compartir el nostre temps amb les persones que estimem sense mirar el rellotge o haver de marxar en un d’aquells moments entranyables en que ens hi sentim a gust i ben acompanyats. Per a mi, com a cristià, i afegint els detalls que em fan sentir practicant de la meva fe; la pregària, l’Eucaristia, el donar gràcies... És com una petita proporció de cel.

I és que des de fora, l’Eucaristia en concret, pot semblar un acte personal en el que hom desitja salvar-se a sí mateix mostrant la seva fidelitat, però és molt més que això, és un compromís de vida, de costums i d’Amor a Déu i als altres, especialment a aquells que estimem, estimarem, o hem estimat. Com a creient, no em sento mai sol, però tampoc vull anar sol a cel, la realitat d’una fe va més enllà de les coses puntuals, assoleix tots els aspectes d’una vida i ofereix el seu exemple en forma d’amor, paciència, perdó i reconciliació amb tot i amb tots. Perquè només així, amb el nostre compromís, podem mostrar el camí als qui estimem, perquè un dia tard o d’hora, puguem compartir plegats, al cel, les vacances de l’eternitat.

diumenge, 24 de juliol de 2011

- L'hora del pati



Quan una de les meves nebodes era molt petita va passar uns dies a casa. Va arribar una carta i la meva mare es va posar les ulleres per poder llegir-la; la nena no podia parar de riure, mai havia vist l’havia amb ulleres i va pensar que era un joc divertit. Recordo també que un dia jugàvem a amagar-nos i em va dir; tiet, no em puc amagar, al lloc on ho volia fer ja s’ha amagat una formiga ... De vegades em pregunto que ens passa, perquè no mantenim una miqueta d’aquesta espurna de senzillesa, d’esperit de joc amb al món. Sembla com si ser seriós i exigent no fos compatible amb el nen que hem sigut. L’hora del pati és l’hora en que els nens saben que tota la seva disciplina i totes les seves responsabilitats es posen al servei de la diversió. No tens ganes de que arribi?

Agraeixo a les meves nebodes Marta i Abril els dibuixos que m’han cedit per fer el vídeo, gràcies per tot l’amor que em doneu.

dimarts, 14 de juny de 2011

- Meditatiu


Tu que tens els ulls de color verd, de color blau, de color marró. Que tens el cabell ros, i castany, i negre i roig i curt i llarg, arrissat i llis. Les mans grans i petites, aspres i suaus, i la pell blanca i fosca, i ets molt alt i molt petit. Tu que ets tan estrany que no et sembles a ningú però apareixes en tothom. Tu Senyor, que estimes en silenci i en silenci renyes, que crides en els nens i en els ocells i que sempre m’esperes amb una llum encesa. Deixa’m dir-te que estava perdut i tenia fred, que tenia gana i set, i em trobava sol en la foscor de la nit. I em vaig adonar que els meus ulls eren closos i les meves mans tancades, un arbre que no feia fruit. Jo era una mirada buida que es va omplir de la teva presència, només meditant en tu un moment.



dilluns, 23 de maig de 2011

- La Conversió


Diuen que existeix l’amor a primera vista, i que dura per sempre. Només una mirada i la vida canvia per sempre. També hi ha qui un bon dia escolta una música o veu una pel•lícula, i descobreix quelcom de nou en sí mateix del que ja no podrà prescindir mai. Son moments de canvi, en els que ens convertim al que tenim davant, ens entreguem involuntària i inevitablement perquè hem trobat allò que ens pertanyia sense haver-lo conegut mai. La fe funciona així, un dia, no saps perquè, saps que no tornaràs a ser el mateix, i això t’inquieta i et neguiteja, perquè no sabies que existís un sentiment tan gran. I és que ens convertim en el que som, només quan trobem allò que ens defineix.

dissabte, 14 de maig de 2011

- Thelemaco


El camí espiritual és com un garbell que deixa passar la sorra fina separant-la dels elements més sòlids. A dalt de garbell queden les pedres i els pals que duem a sobre, tot allò de tan pesat que arrosseguem en forma de rancúnia, ambició o odi. A sota, la sorra neta , fina i transcendent, renovada i suau, com acabada de néixer. Des de sobre del garbell, veiem des del nosaltres, des del jo mateix, el jo penso, el jo sento. Des de baix del garbell, mirem des de l’altre costat, des del tu ets, hi ets, sents. D’alt també hi podem trobar coses bones, pedretes d’or, diamantets que també som nosaltres. Però sota del garbell no hi ha diferències, ni textures, ni colors. La part de dalt soc jo, i la part de baix també; tu mateix en jo.

(El vídeo no en feu cas, em venia de gust fer-ho).

dimecres, 20 d’abril de 2011

- La Vetlla


Hi ha dues persones que m’han influït en els últims anys. Una em va mostrar la fe. L’altre, em va ensenyar a caminar per ella. Una es diu Montserrat, i l’altre, hi viu allà. I aquí acaba, més o menys, l’explicació del lloc on surten les imatges del vídeo.

Ara fa dos anys que faig aquest bloc, i no crec que hagi influït en ningú això, però he pogut compartir les meves passes per la vida provant de posar el meu granet de sorra en aquest univers virtual, on resulta tan senzill que gent de qualsevol part del món es relacioni amb altre. Com els llantions que el peregrins encenen a Montserrat; llantions de persones diferents, de llengües diferents, d’ideals diferents... Uns encesos al costat dels altres. Potser algun dia el món serà com aquests llantions i tots ens sentirem agermanats i amics dels altres i compartirem coses amb ells encara que no els coneixem i els estimarem encara que estiguin lluny i mai els haguem vist, o a prop i no els coneguem . De moment, estem en Vetlla. I aquí acaba, més o menys, l’explicació de perquè el vídeo té aquestes imatges. Bona Pasqua!

dijous, 7 d’abril de 2011

- Petites Demostracions d'Afecte


Hi ha unes paraules de Jesús que sempre m’han inquietat quan me les han dites; “No tinguis por...”. Això, dit per Jesús és una passada, però quan algú t’ho diu jo penso; que ample s’ha quedat i que poc m’ha solucionat.

Projectem cap enfora tot allò que ens fa por i el monstre de sota el llit, el de l’armari, el de la feina, el llop... Tots agafen una dimensió terrorífica alimentada per nosaltres.

Crec que podem mirar la realitat de formes diferents, però un ocell serà sempre un ocell, un arbre un arbre, i un color només un color, i tenir por és com no ser capaç d’apostar per un mateix i veure que estimant i respectant, la por que tenim pot ser tan gran com les forces que tenim per enfrontar-la.

dimecres, 23 de març de 2011

- El Temple (del Gènesis a l'actualitat).


Fa poc vaig passar davant la casa on vaig néixer. Hi vaig viure fins els 10 anys i hi guardo molts records. Ara ha canviat, altres persones hi viuen, altres colors la vesteixen i altres mobles la decoren. Però és el mateix sol que la desperta als matins, la mateixa lluna que la vigila de nit, el mateix vent que l’acarona i la mateixa pluja que la renta per fora. El món és com un temple on aprenem a viure, on perdem la innocència, on fem amics, on renovem la nostra amistat amb ells, on aprenem a estimar i a patir, i a patir i a estimar. I tot el que recordem de la nostra vida és també la història del món, perquè tot el que sabem del món és part de la nostra pròpia història.

dilluns, 21 de febrer de 2011

- Fràgil


Us convido, a qui ho desitgi, a submergir-nos en el món de la fragilitat.
Allò fràgil no és només el que pot trencar-se fàcilment, ni allò que necessita molts cuidats. El realment fràgil és allò que necessita un amor especial, una atenció especial, unes carícies concretes. Allò que és humà i diví, per la seva delicadesa, per la seva simplicitat i per el seu misteri inassolible. Allò que escapa a l’enteniment, no a la comprensió, allò del que podem parlar i les paraules seran buides sense actes d’amor i solidaritat que les facin humanes i no científiques. No em puc sentir lliure de pecat si una persona fràgil està desatesa. No em puc sentir fràgil, si la fragilitat requereix de mi. No puc canviar el món, però puc canviar el món en tu.

dilluns, 7 de febrer de 2011

- El pla dels albats (presentació)


Fa uns anys vaig visitar a Olèrdola el “pla dels albats”: entre desenes de tombes antropomorfes excavades a la roca, de l'alta edat mitjana, trobes centenars de petitíssimes excavacions fetes per als nens, impressiona. Se sap ben poc d’aquella època, després de la gran evolució soferta al període romà, hi va haver una passa enrere social; van desaparèixer les ciutats, la tecnologia, i la cultura només és va mantenir gràcies als monestirs. La mortalitat infantil era desmesurada, no hi havia medicaments, ni metges, ni res. Ara tenim medicaments, tenim metges, tenim tecnologia, medis, informació... Però en els països menys desenvolupats els nens segueixen sent víctimes de les circumstàncies; el pla dels albats segueix creixent cada dia en el món que estem fent nosaltres. Aquest és el teu món, tu el pots canviar.

dilluns, 3 de gener de 2011

- Fragments


He recollit una sèrie de fragments del bloc i els he agrupat, és una mena de menú de degustació. Avui pensava que seria interessant que a la vida tots tinguéssim les mateixes oportunitats, que poguéssim provar una miqueta de tot; saber el que sent un milionari, el que sent un emigrant, el que sent algú que ha sobreviscut a una guerra, el que sent algú que passa gana cada dia, el que sent algú que no ha vist mai la llum del sol, ni els colors, ni la seva mare. Crec que ens esgarrifaríem en molts casos, i d’altres ens adonaríem de que no som tan diferents. Ens ajudaria, potser, a fer un món millor, perquè la felicitat d’un la provaríem tots, i ningú faria la vista grossa al patiment dels altres, perquè tard o d’hora, també seria el seu.