Traductor [translator]


divendres, 23 d’octubre de 2009

- Cant (Eucarístic)


Quin és el moment de fer les coses? Conec parelles que han volgut tenir un fill, i el fill ha vingut quan la providència ho ha decidit. Amics que han decidit buscar parella, però la parella apareix quan ja havien desistit. Gent que diu que un dia canviaran d’actitud, i esperen aquell dia com qui espera que deixi de ploure, amb la mateixa imprecisió. De vegades les nostres decisions, els nostres plans, és duen a terme i funcionen. D’altres, no. Decidim nosaltres aquest moment, o és el moment que ens arriba a nosaltres? Crec que hi ha un moment per estimar, una oportunitat que sempre està davant nostre i que si no l’agafem, la persistència de la seva presència la farà inapreciable. Aquest cant, és utilitzat (en la litúrgia castellana) per fer-nos conscients d’un moment concret; Nostre Senyor comparteix amb nosaltres el seu cos i la seva sang, i nosaltres, compartim amb Ell el nostre cant.

8 comentaris:

  1. A mi m'agradaria aturar el temps,en el moment precis ,peró el temps no s'atura .Es per aixó que he volgut aprendra a viure cada moment com si fos per sempre i gaudir dels sentiments quan es possible.
    Si sabessim dir la paraula exacta en el moment precis ,si sabessim guardar emocions per dir-les en el moment adient ?.Crec que en els mals
    moments se'ns posa un vel davant dels ulls,i no ens deixa veure els motius que fan estancar-nos amb sentiments o emocions que no ens fan cap bé.
    Jo tins moments que voldria oblidar en que van trair-me les emocions ,peró al mateix temps,son en el meu cor tancats a pany i clau .

    Bo...Manel , fins a sempre.
    Que els bons moments t'acompanyin .
    Namasté!! Nuria

    ResponElimina
  2. Que bonic Núria!!!
    Saps, sobretot m’agrada aquest “pany i clau”. Crec que hi ha moments que actuem a “cor obert”, amb tot el perill que suposa. Això de vegades porta a profundes decepcions, però també són moment d’una puresa i una innocència que els converteix en tresors de qui som. Estimar és entregar el nostre cor, com qui entrega la clau d’una ciutat.
    Gràcies! Les teves paraules son sempre un bon moment!
    Namasté!!!

    ResponElimina
  3. És el que s'anomena el kairós...el moment oportú. I no és facil trobar-lo, encertar el moment adient. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  4. Hola Joan Josep!!! Em feliç el teu comentari, gràcies! I a sobre m’ensenyes una paraula que m’encanta; kairós!, Tant de bo tots trobem el nostre kairós! Una abraçada.
    Per cert; recomano molt els blogs del Joan Josep, són un temps molt aprofitat;
    http://koffi1948.blogspot.com/
    http://cuevadelanacoreta.blogspot.com/

    ResponElimina
  5. Hola Manel!!
    Renoi! quina tarda de música que hem gaudit per els carrers i places de Manresa.Aquesta hora els peus ja no poden més.El cor encara escolta la bonica música dels violins i altres instruments.
    No podia estar-me quieta.Com he trobat a faltar al meu" ballador ".Saps? hi havia moments que em semblava que estava al meu costat ,escoltant el só dels violins .
    Bona nit i fins a sempre !!
    Avui en Sergi .... un post molt divertit i dietètic.
    Una abraçada . Nuria

    ResponElimina
  6. Hola Núria!!!
    Sento la tardança, ha estat una mica “fora de servei” amb el grip. Em fa content que hagis gaudit de la fira i que comparteixis les teves percepcions amb mi. Crec que fas una bona mostra de l’eternitat de l’amor; hom només pot sentir allò que realment existeix, allò que viu al seu cor. Sobre els salsafins... quines ganes de menjar-me un!!! Gràcies, i que la música sigui sempre amb tu!!!

    ResponElimina
  7. Agafem l'agulla d'or i enfilem tots aquells sentiments que ens fan vius, tots aquells records que ens omplen, tots aquells moments en que primer vam plorar i després vam riure, totes aquelles persones que en un moment o altre ens han acompanyat, o ens acopanyaran sempre;... Quanta llum en aquesta matinada d'hivern, i el fred es només una sensació quan ets al meu costat. Felicitats Manel pel blog! Iván

    ResponElimina
  8. Renoi Iván!, quanta sensibilitat en un germà tan petit! (el meu), t’estimo tio, gràcies pel comentari!

    ResponElimina