Traductor [translator]


dimarts, 26 de gener del 2010

- Introducció al pas del temps


Si els anys duressin la meitat, tindria el doble de la meva edat. I si duressin el doble, la meitat. Sempre m’ha semblat fascinant el pas del temps. En els animals, en les plantes... hi ha arbres que viuen milers d’anys, i hom pot ser espectador de tot el procés de vida d’un gos, d’un gat o d’un ocell. Voldríem viure eternament, ser joves sempre. Però el temps no és consciència, el temps és vida que transcorre. Per estimar la vida hem d’estimar el temps, i allò que el temps va fent amb nosaltres. Si els anys duressin la meitat, tindria el doble de la meva edat. I si duressin el doble, la meitat.

16 comentaris:

  1. Yo quisiera comprar tiempo y no está en venta. Me gusta mucho la naturaleza,la luna,el mar,las flores los amigos.. todo lo que no se compra. Has hecho un comentario en mi poesía que me ha gustado demasiado...me voy a acostumbrar muy mal y tú vás a ser el culpable...pero sigue..un abrazo. Rosa

    ResponElimina
  2. Rosa, si te no puedo escribir lo que pienso, no podré comunicarme! tendre que darte sólo abrazos! Muchas grácias por tu comentario, sabes, si el tiempo estuviese en venta, unos tendrian muchísimo y otros casi nada. El tiempo está pensado con mucha justícia.
    Un abrazo!!!

    ResponElimina
  3. Lo important, però, és la vida que hi posem en els nostres anys

    ResponElimina
  4. Hola Maria, estic d’acord amb tu. I, has fet una frase preciosa . Moltes gràcies!

    ResponElimina
  5. Crec que, el temps no es pot atrapar, molt menys emmagatzemar-lo i per sort , no es pot comprar.
    Per tant no perdem el temps ,lamentar-nos sempre ,s'ha de viure plenament ja que la naturalesa de les nostres circumstancies ,poden canviar la nostre vida.
    Ser joves sempre.... dons no ho se ?. Crec que
    va bé, fer anys i acumular vivències ,i deixar
    complexes en el camí .
    Namasté!!
    Núria !!

    ResponElimina
  6. Hola Núria! Has copsat molt bé la meva intenció. De vegades hi ha persones que els hi costa acceptar el pas del temps, i enfronten les etapes de la vida amb desordre, sense saber qui són i com han arribat a ser-ho. Volent aferrar-se a tot allò que va tenir sentit al seu moment i que ara ja només els impedeix continuar creixent com a persones.
    Molt boniques les teves paraules, gràcies Núria.
    Namasté!!!

    ResponElimina
  7. M'ha agradat molt aquest petit fragment de música, que lliga molt amb la foto... els sons em recorden una rosada de matinada, quan el dia es desperta i les gotes reflexen els colors que es van posant per tot. És el misteri de la natura que sempre hi és encara que no ens adonem... com el pas del temps, que anem consumint sense saber-ho, però que poden descobrir a partir dels records de tot el que hem viscut i que sovint ha deixat un pòsit d'humanitat.
    Sebastian

    ResponElimina
  8. Hola,Manel,el llegir el darrer comentari 'm'adono que no et parlo mai de la música que poses.Tant que m'agrada!!
    Aquesta d'avui es molt dolça !!. Gràcies
    Has llegit el post d'en Sergi? Simpàtic i tant proper com sempre.
    Em permeto fer-te una proposta.. .
    Suposo que deus tenir alguna "planxa"d'aquestes que i cal un bon sentit del humor.
    Podries compartir-la ?serà un regal a canvi d'un somriure.
    Una abraçada !!
    Nùria .

    ResponElimina
  9. Sebastian, Núria, María, Rosa… gràcies per les vostres paraules, no em puc queixar, les persones que participeu del blog sempre l’ompliu d’afecte, i feu un blog dintre del blog, un blog vostre més bonic que el meu i que m’entusiasma llegir.
    Núria, sí que he llegit l’última del Sergi, molt bona. Per cert, també vaig llegir el vostre encontre! Molt simpàtic!. La veritat és que jo no tinc gaire gràcia explicant coses, però soc molt despistat i recordo un dia que vaig sortir a última hora a comprar una cosa molt complicada; una tarja de memòria per els pianos digitals. Era tard i feia molt que no anava a aquella botiga així que em va costar de trobar i tenia por de que tanquessin... anava de bòlid. Vaig aparcar el cotxe i sense mirar res, vaig córrer com un posseït , anava per feina, vaig entrar i vaig anar directe al dependent; si us plau, una tarja de memòria ram, en format flash de 4 megabytes per una Roland compatible.... L’home va quedar sorprès i em va dir; “ no em sona...”, aleshores , per primera vegada em vaig fixar en la botiga: havia canviat de propietari, i ara venien articles de pesca, tot era ple de peixets de plàstic de colors, i canyes, i fotos de tonyines gegants.... Vaig demanar disculpes i vaig marxar, però des d’aquell dia, no dono mai res per suposat, i abans d’entrar a una botiga miro i remiro!
    Namasté!!! (em deus un somriure, m’he esforçat!)

    ResponElimina
  10. Ei, Núria, acabo de llegir la teva aportació al blog del Sergi, vas estimar a qui ja no hi era, i també a qui tenies al davant, demostrant un respecte meravellós. Si en el dolor actues així, que gran és el teu amor. Una abraçada.

    ResponElimina
  11. Manel!!que soc un xic sensible i poca cosa em fa emocionar .....Voldria dir...
    El dolor pot trastocar la nostra manera de fer,apareix la ràbia, l'orgull ,defectes que no son bons per fer camí.A les hores crec que ens cal,la recomposició del nostre interior (en el meu cas,vaig necessitar una bona ajuda), per saber portar-nos a conèixer uns valors que potser que tinguéssim un xic amagats.
    Estimar i respectar als altres ,amb menys egocentrisme .


    Bo... t'envio (no un somriure ),una forta rialla. Gràcies !!.

    Namasté!!

    Núria.

    ResponElimina
  12. Ho veus Núria? Que ets especial?, normalment en el dolor traiem el pitjor que tenim, i tu vas treure el millor. Em dones una bona lliçó, que agraeixo tant com les teves paraules i la teva rialla. Una abraçada;
    Namasté!!!

    ResponElimina
  13. Avui he fet una descoberta:passejant per en blog d'en Sergi,llegint post antics ,he descobert un comentarista anomenat Aitor !!
    Saps com se diu el meu fill petit? (bo ja te 30anys)......sorpresa? AITOR .
    A les hores no era gaire corrent un nen a l'escola amb aquest nom.Bo... es una llarga historia i molt rebonica. Ara tinc un xic de lio.Ets el Manel oi? jaja

    Namasté!!

    ResponElimina
  14. Núria, no se t’escapa res!, a més, ja he vist que ets na ment inquieta amb el teu comentari del “ERO CRAS” al blog del Sergi. Doncs sí, jo soc el “Aitor Menta”, vaig mantenir el pseudònim fins que vaig fer aquest blog, ja que com que segurament entrarien coneguts quedava estrany que no trobessin el meu nom. Una anècdota; avui he comprat un llibre a Montserrat i apareix la definició com a símbol cristià de la menta; “herba aromàtica. Símbol de Maria.” M’ha fet somriure, i ara em dius que el teu fill és Aitor , a la vida hi ha casualitats que no controlem.
    Namasté!!!

    ResponElimina
  15. Hola Manel: Saps? el cap de setmana del 19.02,vaig a un congres de voluntaris de St.Joan de Deu ,a Montserrat.Em fa molta il.lusio,ja que es la primera vegada que dormiré i matinaré a la nostra Muntanya. Com que es tant propera ,sempre hem tornat cap a casa.
    Tindrem molta feina ,acollim a 381 persones.No obstant si m'agradaria tenir un ratet per fer una xarrada amb el G.Sergi ,sempre que a ell li vagi be.
    Es troben a faltar les teves paraules escrites
    i la música.
    Fins a sempre !!
    Namasté!!
    Núria.

    ResponElimina
  16. Moltes gràcies Núria! Ei, quina alegria aquest cap de setmana que prepares! Jo fa temps que no dormo a Montserrat i em fas enveja! Em reconforta, però, que si tot va bé el cap de setmana del 27-2 vaig al Miracle al recés musical de preparació de Pasqua [http://www.santuarielmiracle.com/ ], a veure si t’animes!!! Espero que el Sergi et pugui rebre, perquè tot sigui perfecte. Les meves paraules les tens sempre, i sempre és un regal rebre les teves. Una abraçada.
    Namasté!!!

    ResponElimina