Traductor [translator]


divendres, 21 de maig de 2010

- La rosa dels vents

Al llarg de la nostra vida coneixem a milers de persones. Un professor pot tenir incomptables alumnes i un alumne incomptables companys. També tenim veïns, companys de feina, gent amb la que coincidim habitualment... amics d’una salutació, d’un somriure o quatre paraules. Sovint penso que seria bonic que la gent que ens envolta realment fossin amics nostres, però encara que podem compartir espai, no sempre compartim camí. El grup de persones amb qui ens sentim implicats, acaba sent relativament petit. Potser són les persones que ens aporten coses, que ens ajuden a créixer, i ens ensenyen a estimar. Persones que el vent els porta i se’ls enduu, i ens fan possible donar les passes per trobar el nostre camí a la vida.

15 comentaris:

  1. Estimat Manel: avui les teves paraules escrites han tocat aquella fibra sensible que es com una corda del violi, només passant el dit vibra com un gemec de l'anima.
    A vegades ,la vida ens porta cap a situacions en que el dolor fa comportar-nos d'una forma egoista sense adonar-nos del que fem i com ho fem .
    Trobar a quelcom que ens allargui la ma cap a las serenor es un be de Déu."Potser són les persones que ens aporten coses, que ens ajuden a créixer, i ens ensenyen a estimar".Dons si pots estar segur que es axis .Hi ha tanta manca d'amor en aquesta nostra societat, que quan trobes persones que en tenen per donar ,semble impossible .
    "Persones que el vent els porta i se’ls enduu, i ens fan possible donar les passes per trobar el nostre camí a la vida". Quina preciositat de frase amb regust d'enyorança .M'ha colpit de debò perquè es tant propera en les meves vivències. No vaig saber demostrar correctament el meu agraïment, sense obsessió ,amb la correcte mesura i des de la distancia correcte i el vent .... El nostre Ego ,que fa de les seves mentrestant nosaltres estem distrets.
    Ara he apres ,ha estimar sense afalagar ,ha compartir sense voler rebre .
    Aquí em tens per si alguna hi ha quelcom que calgui fer per tu.
    Una abraçada de tot cor
    namasté!!
    nuria

    ResponElimina
  2. Núria, és impressionant el que has escrit, ara soc jo qui reafirma una frase; “aquella fibra sensible que es com una corda del violi, només passant el dit vibra com un gemec de l'anima.” Impressionant. Estic content de que t’hagi agradat, però estic molt més content de tenir-te com amiga. Ets tu la que m’ha colpit a mi amb aquests escrit tan profund. Has fet poesia de vida. Moltes gràcies Núria, també pots contar amb mi. Una gran abraçada!
    Namasté!

    ResponElimina
  3. Hola Manel: has vist el blog d'en Sergi?
    Tant proper, amb la jovenalla que comença a fer camí i que els cal conèixer noves maneres i punt de vista diferents .He gaudit llegint-los.
    La música que has posat aquesta vegada m'ha semblat com ample,oberta .Hi ha un tros que les repeticions fan com esperar a veure que passa i cap on va la seva continuïtat.Bonica,bonica !!

    Una abraçada!
    Núria.

    ResponElimina
  4. Hola Núria, moltes gràcies pel comentari de la música, això és el que volia una mica, mostrar l'incertessa del vent, però també els seus moments de pau, quan bufa suau i fresc en una tarda d'estiu (el final). Sí que he vist el bloc del Sergi, trobo molt simpàtica l'aportació del jovent, i sobretot m'agrada l'innocència que de vegades desprenen, sembla que encara no s'adonin del tot de que el món futur, i el futur de l'Ésglésia, és a les seves mans!!!
    Una abraçafda

    ResponElimina
  5. Hola Manel; En el camino de la vida nos encontramos personas con más o menos afinidad, pero con el transcurso de mis años he comprobado que todas me aportan algo y me ayudan a ser más transigente con los demás y conmigo misma. Me encanta la rosa de los vientos y tu música.

    Un abrazo.

    ResponElimina
  6. Hola Manel:: aquesta tarda he anat a Montserrat i per primera vegada he escoltat les vespres.
    La música del orgue i les veus quina joia.!!

    El recolliment d'en Sergi fen la pregaria m'ha corprès !! M'ha omplert el cor de goig .
    Bona nit, Manel .Bo... no se que diria Darwin dels avanços de la genètica !
    Namasté !!

    ResponElimina
  7. Hola Rosa! Muchas gracias por tus palabras! El viento con sus devaneos desgasta la roca, pero también la esculpe. Trae y se lleva, pero también nos trae y nos lleva, nos movemos en el, y a ese “el”, hoy le he llamado viento.

    Núria, estic molt content de que hagis viscut unes Vespres!!! La meva litúrgia preferida és Laudes (al matí), però vaig sovint a fer les Vespres a Montserrat, més enllà del fet litúrgic, hi ha tot un seguit d’afegits (orgue, escolania, cants ...) que ho fan merescut de viure i sempre ho recomano. Saps, jo del Sergi en vaig tenir notícies quan va fer la seva professió solemne perquè hi va haver difusió mediàtica. Quan un parell d’anys més tard vaig descobrir el seu bloc, em va sorprendre moltíssim perquè em va trencar la imatge que tenia d’ell, i em va encantar. Vull dir que sí, que el Sergi impressiona en el seu recolliment en la pregària, però a mi el que realment em va sorprendre va ser el bloc! Perquè primer vaig conèixer-lo en la pràctica de la seva vocació. Una cosa tan simple com publicar un bloc pot servir per humanitzar i entendre millor una vocació, i renovar una imatge sense alterar-la. A veure si coincidim algun dia Núria! ara els Diumenges fan concerts del nou òrgan!

    Rosa i Núria, una abraçada forta a cada una, i gràcies per compartir amb mi el vostre temps i el vostre afecte.

    ResponElimina
  8. Hola Manel,avui vull compartir amb tu un dia especial per mi.
    Avui es el meu aniversari,canvi de dècada ,Renoi!! he fet el sopar per els meus fills i hem celebrat estar sans i junts.Ahh he posat una mica de la teva música.
    Una abraçada

    Nuria

    ResponElimina
  9. Hola Núria! Moltíssimes Felicitats!!! Em fa molta il•lusió que ho comparteixis amb mi, jo dono importància als aniversaris, són dies especials, no per els anys que es compleixen, sinó per la referència sobre nosaltres mateixos que signifiquen. Per cert que la teva dècada coincideix amb la dècada del calendari ( 2010), ho trobo simpàtic. És un honor impagable que hagis escoltat música meva en el teu dia!. Jo he tingut un dia llarguíssim, el teu comentari és un regal per mi en el dia de fer-te regals a tu, que ets el regal de tots. Una abraçada Núria, i gràcies i Felicitats un altre vegada!

    ResponElimina
  10. Hola Manel:
    Has vist quin munt de comentaris en el blog d'en Sergi,per el tancament de Oikia ?.
    Al primer moment se'm van remoure les emocions ,deprès remirant les seves paraules i la seva proximitat en vers nosaltres,vaig pensar que teníem un regal per sempre.

    Saps? em va agradar que traguessis el tema del projecte que ens havia anomenat .La seva resposta a la teva pregunta ,ens va fer un xic de llum .
    Bo...Manel,demà si el temps acompanya i no plou a bots i barrals ,voldria fer una escapada a Montserrat per escoltar el concert . Si la vida ens porta a compartir-lo ,estic segura que en un lloc o altra ens reconeixerem .
    Una abraçada i un bon cap de setmana!!
    Ah! avui es la festa Major del meu poble i tinc els llits tots plens de jovent,(bo ja no tant jovent ,que 30 +- anys ja ...)i ara tocara ajudar a la mare a fer el dinar per tots.Això dona vida i a mi compartir m'agradà molt.

    Namasté!!
    Núria.

    ResponElimina
  11. Hola Núria, sento no haver-te contestat abans, però Dissabte passat vaig marxar fora uns dies i fins ara que he tornat, no m’he pogut connectar. Sí que he vist el bloc d’en Sergi, és bonica la resposta de la gent. Jo soc d’aquells que s’aferren a les coses, per això quan va donar la notícia del tancament, vaig connectar el meu radar per mirar de retenir d’alguna manera la cosa, i em gratifica la seva resposta. Mantinc la il•lusió de que puguem coincidir algun dia, ja veus que aquest Diumenge no podia ser, espero que si hi vas poder anar al concert ho gaudissis. Jo ara haig de desfer maletes , però ha sigut bonic tornar i trobar el teu missatge. Una abraçada Núria.
    Namasté!!!

    ResponElimina
  12. Hola Manel:
    Creo que todas las personas que se nos cruzan en la vida nos enriquecen y nos hacen ser mejores. Tus escritos dicen mucho de ti como persona, es una manera de abrirse a los demás.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  13. Gàcias Rosa, por tus palabras. Ser persona es complicado, porque a su inebitabilidad hay que unirle la capacidad de reconocer cómo personas a los demás también, para poder serlo, dicho de otra forma; no es igual el ser humano que ser humano, un abrazo.

    ResponElimina
  14. Manel,
    et volia fer una consulta particular sobre el bloc, em pots passar la teva adreça electrònica si et plau? la meva és xaviergrive@gmail.com
    Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xavier, t'he enviat un correu electrònic a l'adreça que em facilites.

      Elimina