Traductor [translator]


dilluns, 26 d’abril de 2010

- Petit Virolai amb afecte


Ara fa un any que va començar aquest blog. I Ara que sembla tan de moda fer variacions del Virolai, jo m’atreveixo a fusionar-lo amb la cançó que dóna nom al blog. No ho considero una variació, sinó una simple submissió . La moreneta, des de dalt de la muntanya serrada pot representar una icona, però per els que l’hem trobada i l’hem vist somriure en la seva misteriosa expressió de silenci, és quelcom més especial. És la llum , que com la d’un far, ens ha portat a port. El cel i la terra, i el mar i l’escuma, i els vents i les tempestes, no seran suficientment foscos per deixar-te de buscar sempre. Mare de Déu de Montserrat: guieu-nos cap al cel.

(m’ho sembla a mi o els greus sonen com a serres?)

14 comentaris:

  1. Hola Manel: Como siempre un placer pasar por tu música, a mí me parece muy buena, pero no entiendo de graves ni agudos..solo sé que me gusta. Felicidades por tu primer aniversario, espero que hagas muchos más y yo pueda disfrutarlos.

    Un abrazo.
    Rosa.

    ResponElimina
  2. Dons si sonen com si un grapat d'angelets fessin de fusters ... ric rac ric rac .
    Manel... de la meitat enllà m'agrada molt aquesta fusió (es diu axis oi?)!!.
    Bon aniversari i gràcies per el teu afecte envers els que trèiem el cap , en aquest racó de música i de paraules.
    Una abraçada estimat Manel!!

    Núria .

    ResponElimina
  3. Felicitats per aquest aniversari, Manel!! Tot allò que està fet amb esperit positiu val la pena.

    ResponElimina
  4. Sembla que avui és el dia dels regals. He estat a la vetlla, i tot i que he trobat absències importants, ha estat fantàstic. I ara trobo el blog ple d’estimació, avui soc afortunat.

    Rosa, moltíssimes gràcies, tu entens del que és important entendre: de sentiments i bondat.

    Núria, estimadíssima, sí, s’en diu fusió! Jo faig el blog, i com a meu, l’estimo, però és gràcies a persones com tu, amb el teu suport i la teva companyia, que s’ha tornat important. Per què hi sou vosaltres o perquè hi heu sigut, això ha tirat endavant.

    G. Sergi, no se com mostrar l’agraïment per les teves paraules, el gest. No ho negaré mai que sense el jefe dels oikiarres no hauria sabut com fer un blog, ni hauria tingut l’entusiasme per fer-ho. Potser hi ha un esperit positiu més important que el meu, i és el d’aquells que ho tenen i a sobre ho transmeten. Moltes gràcies!!!

    Una abraçada a tots/es tres, un per un!!!

    ResponElimina
  5. Bon dia Manel !! saps?,no hi he estat mai a la vetlla de Montserrat.
    Encara resta'n tantes coses per fer ,per conèixer i per aprendre .No obstant crec que la vida em va portant per el camí correcte. He descoberts racons magnífics ,plens de Pau
    ,saviesa,música,amistat i bons sentiments ,que més es pot desitjar !!.
    En aquests moments ,la meva prioritat es cuidar de la meva mare,el nostre regal .Ahir va estar escoltant la teva música , caram!! com va conèixer el virolai i va voler tornar-la a escoltar. Ja veus 88 anys i gaudeix
    de música de "fusio" (m'agrada aquesta paraula).
    No defalleixis amb aquesta feina,Manel !!
    La rialla que m'ha sortit del cor quan he llegit " el jefe dels oikiarres" ... des de la
    proximitat que desprenen les seves paraules es un goig poder participar,en el racó oikiarre .oi?

    Bon dia !! i gràcies per l'abraçada.La retorno cap a tots vosaltres .
    Núria .

    ResponElimina
  6. Hola Núria, hi tant que sí, Oikía és adictiu de lo bonic que és.
    No t’imagines la il•lusió que m’ha fet que la teva mare hagi escoltat la meva feina, l’ànima no te edat, però em fa alegria que el que faig pugui ser accessible a tothom.
    Estic d’acord amb tu que la vida et va donant coses i que allà on hi som trobem el que necessitem. T’explico una anècdota d’air; quan jo feia 4rt de primària, vaig tenir una professora . En aquella època, al meu poble, només teníem un professor per curs i feia totes les assignatures. Ella era , i és, una dóna plena de fe i de gràcia, i ens ho volia transmetre constantment. Allò va fer que hi hagués molta distància entre ella i nosaltres, els alumnes, que teníem el cap en altre part. Air la vaig trobar a Montserrat, i va ser meravellós, perquè ara, ens enteníem perfectament . Aquella professora que tots pensaven que estava “flipada”, resulta que li dono tota la raó ara, però ha sigut el temps qui la posada al seu lloc. Ni pensava en ella just abans de trobar-la, 30 anys més tard!. Vull dir que cada moment i cada lloc on som, és important perquè és allà on la vida ens ensenya i ens dóna les seves gratificacions i els seus alliçonaments. Tot i això, la vetlla crec que t’hauria agradat i te la recomano!
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Bo... Manel,l'any que bé si tenim la salut que ara ens acompanya ,et faig la promesa de que hi aniré a la vetlla .No obstant primer hi ha uns
    afers a Montserrat que des de que me'ls van fer conèixer,dons miro de no faltar-hi. Son els concert d'estiu ,que fan un dia de juliol i al setembre.
    Alguna música se'm fa difícil d'entendre ,però només per la Pau i com sonen les notes a dins la Basilica,ja val la pena assistir-hi .La primera vegada que vaig anar-hi ,va ser l'any 2006 ,el setembre i vaig gaudir tant del conjunt de música i cant anomenat "Neapolis Ensemble " va ser fantastic. Crec que si el G.Sergi va assistir-hi se'n deu recordar d'aquest conjunt,va ser diferent.. .Potser ..... tu hi has anat algun cop? ben cert que a la vida hi ha sincronitats que no saps ni com ni perque i son.
    Una abraçada !!
    Núria

    ResponElimina
  8. Si Núria, els vaig conèixer per casualitat perquè un dels concerts va coincidir amb una estada que feia a l’hostatgeria del monestir. Malauradament, per motius de feina no he pogut anar seguint-los, només he assistit a aquell, que tractava temes clàssics amb una violinista que era una meravella, i a un altre on recreaven una litúrgia antiga, molt bonic! Apagaven tots els llums i deixaven encesos només uns espelmes que anaven apagant un a un en acabar cada recitatiu . Un Ofici de Tenebres, crec, tinc els llibrets de tots dos concerts, però ara no se on i no et puc donar més detalls (crec que al 2008 els dos). Espero tenir sort aquest any, aquets concerts són memorables. Una abraçada!

    ResponElimina
  9. Hola Manel : ja veig que tornes a tenir el gatet en el teu perfil .Fa uns dies vaig estar contenta de conèixer la teva fisonomia. Ara podria passar com amb el Sergi,creuar-nos en qualsevol carrer i poder-nos saludar. Ahhh i una abraçada.

    Mira jo també he canviat la foto,saps? no sabia com fer-ho i a la fi avui ho he aconseguit .Soc una artista.!!
    Namasté!!
    Núria

    ResponElimina
  10. Hola Núria! Estic content de que veiessis la foto, vaig trobar just , ni que fos fugaçment, mostrar la meva imatge. Espero que serveixi per això, per poder saludar-nos algun dia.
    Sí que ets una artista! He mirat el teu perfil i ja has tornat a canviar la imatge, no se’t resisteix res!A mi em va costar una bona estona fer-ho! M’encanta l’entusiasme amb que enfrontes sempre les coses, i la teva passió per aprendre i compartir. Una abraçada!

    ResponElimina
  11. Hola Manel,com anem ?.
    Saps? ahir vaig anar a un concert de música hindú que feien a la basílica de la Seu de Manresa .
    Va ser molt rebonic : aquí et deixo una pinzellada del que va ser :
    ,Shiam Sunder. Ragues devocionals
    (Música clàssica de la Índia)

    El sistema de les Ragues de la música de l'Índia perdura des de fa
    més de 2500 anys. Les arrels de la música clàssica de l'Índia són
    religioses i trobem el seu origen en els himnes vèdics dels temple hindús.

    Varen tenir molta assistència de public, vaig recordar-me de la teva música ja que en una explicació va sortir la paraula "fusió" de diferents instruments i cert que em va recordar algun fragment de cançó que tu ens has ofert.
    BO... fins a sempre.
    Namasté!!
    Núria

    ResponElimina
  12. Núria, m’agraden les teves fotos.
    Sento no haver escrit abans, tenia 15 dies d’estrès programats a l’agenda i només he superat la meitat. M’encanta el teu missatge, quan tingui una miqueta de temps m’hi poso volant a escoltar això, tal i com ho expliques tant m’instrueixes com m’entusiasmes. Tinc un amic que va passar una temporada a l’Índia, i em deia que allà no tenen res, viuen en la misèria, però que sempre somriuen. Algun misteri hi ha en la seva espiritualitat i en la seva música. Moltes gràcies Núria, una abraçada

    ResponElimina
  13. Permet-me que guardi silenci...
    és en ell on es diuen les millors i més íntimes veritats. Felicitats per primer any del teu "nen" i germà nostre, ni que sigui amb retard!!!
    Mª Carmen

    ResponElimina
  14. Tu mai arribes amb retard Mª Carmen.
    Quina alegria m’ha fet el teu missatge, no t’ho pots imaginar! Quines coses tan boniques que dius. Amiga meva, m’has deixat sense paraules. Moltes gràcies Mª Carmen, per sortir del teu silenci i penetrar en el meu, et tinc al cor. Una abraçada, fins aviat!!!

    ResponElimina