Un riu pot travesar una ciutat però les seves aigües corren i el riu no serà mai ciutat. Penso que tampoc les persones pertanyem als llocs, provenim d’ells, ens hi estem, els enyorem, però no són nostres, ni nosaltres d’ells. Són les persones que hi habiten als llocs les que fan els llocs importants. Crec que la família, els amics, aquells que formen la nostra comunitat són el veritable lloc al que pertanyem i on siguin ells, hi serem a casa. Una casa sense fronteres ni límits, un riu que travessa la vida sencera, i ells, uns ponts que ens fan anar de vora a vora en un zig-zag alternat, com el polze d’un rellotge imprecís que no marca el temps, només la distància entre aquells a qui estimem.
Hola Manel : Ja trobava a faltar el teu comentari referent al llibre i renoi!avui amb aquestes llàgrimes que cauen del cel, encara m'han emocionat més les teves paraules d'agraïment cap en Sergi.
ResponElimina"Gràcies G. Sergi, perquè ens has fet sentir importants, tinguts en compte, i això no te preu ".
Poques paraules que demostren el que sens per la feina feta per en Sergi,en el seu blog .Com m'han agradat ,Manel ..
Saps? vaig estar un temps per fer comentaris en el blog, se'm feia estrany pensar que era un monjo i de Montserrat .I ara tinc el cor ple de joia per ser una més de les persones que hem fet d'Oikia una casa amb les portes obertes a la vida,l'amistat,el respecte i l'Amor cap els altres.
Bo..avui la teva mussica ...he volgut tancat el ulls i apropar-me a ella com si fos un riu .Les
seves diferencies sonores son com els diferents trams que fa un riu.Bo.. no se si vaig molt errada,peró tothom pot interpretar la música depenen del dia i el moment que vivim .oi?
No vaig pujar a Montserrat per el concert,la feina i la pluja varem frenar el meu intent.
D'aquí uns dies contestaré les paraules escrites en la teva entrada,avui no puc,estic un xic (com em diu una amiga) un xic tobeta.
Una abraçada.
Namaste!!
Núria.
Hola Núria, gràcies per les teves paraules que són sempre un regal. M’ha costat escriure al bloc del Sergi, se’m fa estany pensar que desapareixerà, si t’has fixat, hi tinc un enllaç a Oikía aquí, em quedarà un buit.
ResponEliminaSobre la música has interpretat molt bé, n’hi havia varies idees que volia expressar, varis trams de riu com bé dius, per això comença en rèquiem i acaba en melòdic, volent obrir-se cap endavant, com un viatge en el que les persones que ens estimen ens donen forces per continuar. Però estic d’acord en que la música ha de dir el que hom necessiti sentir, sinó, no està aconseguida.
Una abraçada Núria, i ànims que els dies més tous només són la part que dóna elasticitat als dies més il•luminats.
Namasté!!!
Hola Manel: a la fi ens ha fet unes pinzellades del seu nou projecte en Sergi .
ResponEliminaPenso que serà un bon lloc per participar-hi,encara que sigui en castellà. Personalment de moment em costarà un xic,ja que em sembla que no soc jo quant parlo amb castellà,bo principalment quan escric i ho rellegeixo .No obstant entenc al Sergi,el seu treball i el compartir estarà més a l'abast de molta gent i
molt allunyada.
Una abraçada !
Namastè!! Núria.
Hola Núria, doncs sí, sembla que al final la cosa no serà tan greu. Jo no tinc problemes amb l’idioma, però si amb els vídeos perquè no disposo de connexió ràpida a internet i em suposen un inconvenient. Però la idea és bona, ja m’esperava algo així, per què estic al dia del projecte telemàtic de l’escolania. Ho trobo una proposta valenta, i ja compto que serà bonic, farem el que puguem per ser-hi.
ResponEliminaUna abraçada! Namasté!!!
Hola Manel: renoi!quina feinada amb això del You Tube .Sembla que estigui fen un màster amb telecomunicacions.Tot avui he estat sense connexió a Internet,feia dies que no m'ha anava gaire be .
ResponEliminaEs troba a faltar Oikia i les entrades del Sergi amb les seves paraules properes ,encara que no esta tancat el blog, es diferent .Pas a pas ens va tancant les portes,però ha servit aquest racó per reflexionar ,fer amics i amigues llunyans però propers.
una abraçada Manel !!
Namaste!
Núria.
Hola Núria, doncs sí, un lio això del you tube, sobretot per mi que m’he liat a entrar-hi però si els vídeos duren massa no els podré veure, espero que el Sergi no s’entusiasmi i faci llarg metratges, sinó, quedaré fora de la iniciativa. Però sí, hem d’agafar lo bo, les persones que hem conegut i els bons moments que hem passat. Pensant en positiu; es tanca una porta, però això dels perfils que hem fet ens obre d’altres possibilitats per comunicar-nos i compartir coses, i això, ho veig com un bon començament comú. Una abraçada Núria.
ResponEliminaNamasté!!!
No crec que siguin llargs metratges els vídeos,
ResponEliminano obstant em sabria molt greu no trobar-hi en Manel.T'he enviat un missatge per el you Tube.
No sabia com es feia i en un comentari d'Oikia ho vaig trobar i ara no saps com xalem amb la Rosa de Paris.
Una abraçada
Núria, crec que amb aquestes noves tecnologies has trobat tota una vocació! Cada dia en saps més , no hi ha qui et pari! És un goig el teu entusiasme. Una abraçada!
ResponEliminaHola Manel:
ResponEliminaMe ha parecido un escrito estupendo, una definición de la propia vida. La música como siempre relajante y en consonancia con tus letras.
Una abraçada.
Gràcias Rosa, siempre eres mu amable.
ResponEliminaUn abrazo