Traductor [translator]


dimecres, 14 de juliol del 2010

- El descens


Si la vida fos una línia recta, podríem travessar-la sense dificultat, com els avions que deixen el cel dibuixat de camins de núvol. Però fins en el moment de la mort, necessitem algú que es faci càrrec de nosaltres i ens doni dignitat. La vida és una gran cadena de muntanyes en constant ascens i baixada, i per viure-la no només hem de comptar amb la nostra capacitat, sinó també amb la col•laboració del altres. Perquè un objectiu, un cim, és només el moment anterior a la passa següent, i voler arribar abans o per sobre dels altres, només ens precipita el moment de baixada, on aquells que ens ajudaven a pujar, podrien haver quedat ja molt enrere.

6 comentaris:

  1. Hola Manel:Si es cert que necessitem dels altres i moltes vegades no podríem seguir el camí ,sinó fossin per les mans que ajuden a creuar els entrebancs .
    No obstant jo soc de l'opinió que en la escalada de la vida ,no pots anar sempre lligat amb els companys de cordada .Son les nostres forces que ens ajudaran a pujar i amb elles podrem fer el cim. Per la meva manera de fer,moltes vegades he estat el cap de cordada i he tibat dels que pujaven ,i saps? he aconseguit arribar al cim ,cansada ,esgotada ,sense força , amb la sensacio de haver aconseguit el que calia,ajudar i compartir .Pero aii amic meu ,la vegada que he estat jo,la darrera ,com ha costat trobar les mans per fer el cim.
    No es el rancor el que em fa escriure aquestes paraules,encara mols cops soc el cap de cordada,però ara l'experiència em diu els companys que puc tibar .
    Una forta abraçada,i sigues feliç amb els qui estimes i t'estimen,
    Namaste !!
    Núria
    Avui la musica es pausada per fer les passes que calen ,sense anar depresa. Bo

    ResponElimina
  2. Hola Núria! gràcies per les teves paraules i tota l'experiència personal i de vida que deriven. Jo una mica el que em va moure a escriure això va ser el tema de l'ambició, trovo interessant la seva dualitat; sense ella no ens mourien, ens fa avançar, però també és una perillosa eina de traició que ens pot duu a caminar molt i molt sols.Fins aviat!!!

    Manel

    ResponElimina
  3. Bo Manel,el tema de l'ambició.....ambicionar ser el mes valent, el capdavanter ,el millor ...segons la meva humil opinió, crec que avui la nostra societat potencia aquesta "ambició" que fa allunyar-nos els uns dels altres.
    Passar el davant per arribar el primer, sense tenir en compte a qui trepitgem per el camí es una quotidianitat que trobem molt en les nostres relacions .
    La meva mare (quant escolta les meves paraules)"si tornes a néixer " em diu:nena ,potser no faries el mateixos errors però en faries d'altres.
    La vida es per aprendrà i voler-ho fer-ho mitjanament bé es un valor que tenim de conservar .
    Una abraçada,Manel i gracies per ser-hi.

    ResponElimina
  4. Estic d’acord en tot amb tu Núria. Però també crec que el fons el problema és una pèrdua de valors espirituals, una insatisfacció profunda que busca respostes materials, físiques, a inquituds sobre la vida. Resulta més sencill creure en el poder que en l’amor, i crec que tots dos, mal entesos, són iguals d’efímers, però junts i ben cosits, poden ser una resposta.
    Una abraçada!!! Gràcies a tu per tot sempre.

    ResponElimina
  5. Estimado amigo Manel:

    Todos necesitamos de los demás y sobretodo en nuestra vejez, yo por mi experiencia de voluntaria, he comprobado que con simplemente un gesto de amor como coger de la mano hay suficiente para hacer un poco más feliz a las personas, a parte de los cuidados personales como es lógico. Dar es mucho mejor que recibir.

    Una abraçada.

    Rosa.

    ResponElimina
  6. Estoy de acuerdo contigo Rosa. la labor que realizas me parece extraordinaria, ya que se sostiene en la intenció y no en la ambición. Dar es hacer algo,caminar. Recibir; no.

    ResponElimina