Traductor [translator]


dijous, 9 de setembre del 2010

- El Temple


En la pròpia essència de l’esser humà hi resideix la necessitat de la veritat. Això forma part de nosaltres. La nostra societat sembla que tendeix a que aquesta veritat sigui visible, palpable, demostrable. Jo penso que per entendre el món, a les persones, necessitem més eines que “creure el que veiem”. Estem fets de sentiments, emocions, d’angoixes i neguits que podem expressar, comunicar als nostres semblants, però ells, només ens entendran per la seva pròpia capacitat de sentir. Vull dir que el que veiem dels altres, i el que mostrem de nosaltres, de vegades és poc més que la feina d’un mirall, una imatge, una fotografia. Crec que sentir és veure, i que l’amor és un temple. I que tota la veritat de nosaltres, hi resideix en ell.


7 comentaris:

  1. Hola Manel: avui no soc capaç d'escriure cap paraula per contestar a les teves escrites.Trobar la veritat es quelcom que veig molt difícil per mi.NO obstant he volgut compartir en el teu blog ,les paraules escrites d'una persona a la que molt aprecio i que
    estic segura que t'agradaran, que comprendràs i
    que penso que sentiràs properes ja que son d'una persona jove ,intel·ligent i honesta . Com que estan a l'abast de tothom,penjades a Internet ,es per aixo que m'he pres la llibertat de fer-ho.
    _______
    "perquè tot i la plenitud de tot el que he trobat i de la qual en sento una gran joia, per la pau, l’amor i la saviesa que sóc capaç de viure, la recerca és immensa, infinita, i abastar tota la veritat és una tasca d’una gran amplitud que dia a dia em segueix fent créixer en la seva recerca insondable.
    En aquests moments de la meva vida, em miro amb un somriure de complicitat i sento una profunda joia, al veure que he estat capaç d’arribar en aquest estat de consciència que no depèn de res extern per sentir aquesta alegria i aquesta profunda joia que sent el meu cor. He fet un llarg viatge,… que sé que continua i amb joia també celebro el viatge que emprenc, però des d’aquest turó que han conquerit totes les praxis que he emprès, la meva estima i fortalesa, han construït joioses relacions amb mi mateix i amb les meves circumstàncies que fan del món que visc una profunda joia incessant que no vull deixar de portar a aquest món que es dol en un profund dolor abominable.

    Puc dir amb sinceritat i sense cap mena d’escrúpol que he habitat inferns devastadors de la consciència humana, però també he estat capaç de morir i ressuscitar en una nova consciència plena del Regne de la pau i l’alegria, de la joia i l’amistat, de la profunda comprensió de la vida. És tant inabastable tot el que veig, tot el que m’arriba que em motiva encara més per tot el que cal viure i continuar, i ja sé que el viatge pot tenir alguns dies grisos i ombrívols, que tampoc sóc cap il·lús que somnia o es troba en un estat d’eufòria maníaca, sóc conscient de qui sóc, d’on estic, què estic fent i de la seva presència infinita que sempre m’acompanya, la meva gran companyia, el meu mestre, el meu amic, el meu amant, la meva font, la meva set, la meva vida."
    -___________
    Moltes vegades les he llegit ,quan la foscor es la meva companya ,quan l'enyorança es en el meu cor. Se que moltes persones no poden entendre la transformació cap a camins de vocació (sigui quina sigui) per que no es palpable ,perque nomes els qui comparteixen aquests camins saben que es i el perquè.El llegir aquestes teves paraules:
    "Crec que sentir és veure, i que l’amor és un temple. I que tota la veritat de nosaltres, hi resideix en ell"... m'han vingut a la memòria aquestes estimades i es el motiu d'aquest compartir.
    La musica l'escoltaré mes tard ... Manel.
    Sigues feliç ,amic !!
    Una forta abraçada.
    Nuria

    ResponElimina
  2. Hola Manel, espero que estés muy bien, después de leer tu escrito y el que ha puesto Nuria, poco tengo que decir, solo que me encanta pasar por aquí, hasta siempre.

    Un abrazo para los dos.

    ResponElimina
  3. Hola Núria, crec que quan parlem de veritat, cada un tenim la nostra, i jo només exposo la meva. Penso que la veritat científica varia amb el temps, però que la veritat dels sentiments i de l’amor es manté sempre.
    És extraordinari el text que comparteixes!!! He estat investigant i el més lluny que he arribat és a un comentari fet en una web que parla sobre Gandhi, d’un tal Carles... T’agrairia més informació sobre l’autor. Expressa coses molt profundes i m’he sentit interpel•lat per ell, moltes gràcies!

    Hola Rosa (Virgo lunática), gracias por tu gentileza, éste es un lugar que siempre te espera.
    Una abraçada a totes dues! Fins aviat!

    ResponElimina
  4. Bo... ja fa mes d'un any que varem compartir un any amb Gandhi.Vaig aprendre molt,vaig conèixer racons desconeguts,llibres,musica a escriure a compartir sentiments.Una magnifica experiencia.
    T'envio un missatge per el canal i t'explico Ok ?
    Ho sabia que t'agradaria,Manel !!

    Una abraçada per tu i un altre per la Rosa i per
    tots els passejants del blog.

    Nuria

    ResponElimina
  5. Ok, Núria, m'ho miraré avui que air vaig tenir un dia molt liat.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Hola Manel,després de tota una vida de no haver anat mai a vespres a Montserrat ,ara sembla que hi tingui un abonament.Avui he pujat a Montserrat acompanyant a una bona amiga que es diu Dolors i que m'ha demanat aixo per regal.
    Esta molt malalta del cor ,ja porta dues operacions i ara esta pendent d'uns resultats i casi que nomes li queda fer un trasplantament.Li he demanat el G.Sergi que pregues per ella ,es molt creient,bo tant que era monja i ha estat tant feliç i emocionada que ha tret forces per cantar, compartint les oracions de les vespres.Em deia:No sientes esta fuerza de alguien que intercede por mi ?
    <Manel que puc dir-te..... no se com donar les gracies al Sergi.El seu recolliment en la pregaria ha transformat la cara a la Dolors.Esta molt sola i s'ha sentit ajudada i estimada mitjançant l'oració. Voldria portar-ho al canal ,però no se com resumir-ho i presentar-ho amb la correcte mesura.Que et sembla Manel?.
    Hem sortit totes dues plorant i felices ,ella per la Pau i la força que diu que li han encomanat i jo per sentir alguna cosa diferent. Comparteixo i participo amb les teves paraules ,Manel:,"Crec que sentir és veure, i que l’amor és un temple. I que tota la veritat de nosaltres, hi resideix en ell".
    Una abraçada i cuidat si us plau.
    Nuria

    ResponElimina
  7. Ai Núria, no sé que dir-te perquè t’entenc tan bé... i si m’expliques això de les Vespres, ja veuràs la que t’espera quan agafis unes Laudes amb el dia una miqueta tou...
    M’expliques una experiència molt i molt bonica, penso que faries bé de compartir-la al canal. El Sergi dóna la seva visió de com la comunió en pregària reafirma i enforteix la seva experiència vital quan ha rebut una visita a la tarda, crec que seria bonic aportar el punt de vista del visitant que se sent acollit pels benedictins, i que si se’m permet...; es deixa curar l’ànima amb la seva feina de pregària . Tot el que es fa amb el cor és molt més profund que les paraules, i seria bo que tots poguéssim obrir-nos a aquesta sensibilitat.
    Jo intentaré fer les Vespres Dissabte, ara començo un horari de feina més accessible, i t’espero algun dia!
    Una abraçada Núria, i segueix sempre aprenent i compartint, fent-nos feliços als que ens apropem a tu. Fins aviat!

    ResponElimina