Traductor [translator]


dijous, 7 de juny del 2012

-Adagio for Strings



El nen d’air és l’home que ara escriu i que es llegirà demà amb cabells platejats. 
Els anys passen tan ràpid que de vegades tinc la sensació de que la vida se m’escapa. Els fills creixen, les mares envelleixen i un mateix desperta de vegades i queda sorprès en mirar-se al mirall, com si veiés a un estrany. Però tot plegat és bonic, perquè et fa adonar de l’importància de les coses: de l’important que és estimar a temps, aprofitar el temps, valorar a les persones que tens al costat i gaudir de cada moment com a irrepetible. Després la vida farà de les seves i uns ens quedarem, i altres marxaran, i uns es quedaran i nosaltres marxarem. Però ara, ara estem aquí, i demà: Déu dirà!

4 comentaris:

  1. Hola Manel !!
    FA temps que no em reconec en el mirall !!Hi ha quelcom que no apareix en l'imatge que ens retorna......Esbrinant que es?? he arribat a la conclusió que..es el que amaguem en el nostre interior anomenat il.lusió,anhels,que no apareixen quant ens emmirallem.Que hi veiem dons?? la nostra part física, que el pas del temps va deteriorant en forma de solcs,que parlant de les vivències,bones i dolentes.A vegades també apareix una petita xispeta en els ulls ,que dona esperança per continuar compartint la vida amb aquesta Núria amb ganes de compartir paraules,moments ,persones,musica.....
    Una abraçada Manel !!
    Núria

    ResponElimina
  2. Hola Manel,el tiempo pasa demasiado deprisa, sobretodo de los cuarenta para arriba, por eso procuro aprovechar y hacer cosas distintas y si puede ser que me gusten mucho mejor, escribir es una de ellas, me da la oportunidad de vivir otras vidas mientras vivo la mía.
    Desde aquí me tomo la libertad de saludar a Nuria.

    Un abrazo para los dos.
    Rosa.

    ResponElimina
  3. Hola Rosa !!Gracias por tu saludo i por el abrazo. No he dejado que pasearme por tu blog !!
    En silencio !!
    Nuria

    ResponElimina
  4. Hola Núria i Rosa! Moltes gràcies per les vostres paraules i la vostra visita!
    Núria: m’agrada molt la teva foto nova, casi no et reconec... Les persones també som miralls de les altres persones, n’hi ha prou amb recordar frases que tots diem; com has crescut!, t’has tallat el cabell!, quines arracades més boniques!, o, et veig bé. Podem fer que algú que no es reconeix al mirall, es reconegui a través de nosaltres en quí és realment i l’important que és per a nosaltres. Una abraçada!

    Y hola Rosa, encantado de tu visita. Tus escritos me hacen viajar contigo por esos mundos de ilusión, fantasia, realidad, amor, miedo y suspense que creas. Eres una compañia muy recomendable! Un abrazo!

    És un luxe rebre el mateix dia la visita de totes dues.

    ResponElimina