Halo

Avui he vist un reportatge sobre la síndrome d’Asperger. Aquesta síndrome és un trastorn sever del desenvolupament, que altera la capacitat de processament de la informació. Una de les múltiples ombres de l’autisme, que fa que sota una aparença normal i una intel•ligència fins i tot superior a la mitjana, els afectats tinguin una forma de conèixer i interpretar la realitat molt particular i personal. Els trets comuns són: dificultat per a la interacció social, alteració dels patrons de comunicació no verbal, dificultat per l’abstracció de conceptes, i interpretació literal del llenguatge, entre d’altres. No soc cap expert i per això demano disculpes si no he sabut fer una definició adient o prou respectuosa. On vull arribar és al testimoni d’un noi, afectat per aquesta síndrome que relatava els seus problemes per socialitzar-se amb els seus companys d’estudis. Volia ser enginyer físic (i qualitats no li mancaven), i deia que ell podia entendre la física, que tot tenia sentit i era lògic, tot tenia una raó. Però que li resultava impossible relacionar-se amb els seus companys, perquè les persones no tenien lògica i actuaven amb actes sense sentit: no els podia entendre. No entenia el seu comportament, i explicava com li feien coses cruels com riure’s d’ell. Però aquí és on em va impressionar més, perquè no ho deia amb cap recança ni amb cap victimisme, simplement amb incomprensió; no comprenia el mal. Sense odi, sense ironia, sense sarcasme, sense cap tipus de mala intenció, era com escoltar parlar un àngel. L’halo, per si algú no ho sap, és una figura que els homes fan servir en l’art per definir la puresa o allò celestial, però aquesta és la manera de fer dels homes. La manera de fer de Déu troba els seus propis camins.....