De vegades la vida fa girs inesperats, i ens porta a destins inimaginables, o ens perdem per sempre,un “sempre” incert, ja que no podem parlar amb propietat d’allò que no ens pertany. I un perdre’s injust, ja que no hauríem de judicar el que desconeixem o rebutgem. Un d’aquests girs em va fer entrar un dia a una Església, i després a moltes més. Vaig oblidar dir-ho a algunes amigues que feia temps que no ens veiem, i quan han descobert el blog, han dit:"aquest Manel no està bé, li passa alguna cosa...". Sincerament, hi ha moltes coses que em preocupen; la gent necessitada, el medi ambient, els valors socials...Però a nivell personal crec que estic en un bon moment. Potser la vida és com una espiral que cada cop gira més ràpid i més curt. No puc demanar a les meves amigues que entenguin la meva fe, però crec en un món amb capacitat per a tothom, i on als que ens hi sembli que giren al contrari, també els hi sapiguem trobar el seu espai i el seu respecte, a fi de comptes, tots volem el mateix; trobar la pau i estimar.
Benvolgut, Manel: una persona a qui molt aprecio m'ha ensenyat a veure que la vida es canvi .
ResponEliminaCada un de nosaltres vivim diferents circumstancies en la nostra vida .Aferrar-se sempre a una manera de fer a unes creences o rebutjant al que desconeixem ,es no veure aquest canvi.
Penso que les persones que fa temps que em coneixen ,també poden dir :que en aquests moments jo tampoc soc la mateixa.Ben cert que m'ha costa i molt fer aquest canvi per poder interioritzar la tristor i l'enyorança .Ara estic contenta ,he apres ha estimar sense aclapar,des de la llunyania ,amb respecte i a veure les coses des de una perspectiva diferent.
El meu canvi no ha estat de caire religiós,com pots veure en els meus comentaris ,no soc gaire de parlar de Deu ni de l'Església.No puc dir que no soc creient ,ja que tinc molt clar que tothom en el nostre interior tenim de tenir fe en quelcom .
Reitero les teves paraules i també les faig meves:
"No puc demanar a les meves amigues que entenguin la meva fe, però crec en un món amb capacitat per a tothom, i on als que ens hi sembli que giren al contrari, també els hi sapiguem trobar el seu espai i el seu respecte, a fi de comptes, tots volem el mateix; trobar la pau i estimar".
per dir-te que :penso que si aquestes amigues son una amistat profundament arrelada, podran entendre el teu canvi,i si aquest es fruit d'uns valors que jo veig en les teves paraules ,dons serà un regal per elles estar al teu costat.
La persona que he esmentat al començament del comentari,també ha fet un profund canvi interior i exterior,i puc dir-te amb tot el meu cor i amb molt de respecte que estic feliç per ell ,ja que les seves paraules i les seves accions denoten la seva pau.
Desitjo de tot cor que la pau i l'amor estiguin amb tu.
Una abraçada!!
Namasté!!
Núria.
Apreciada Núria, agraeixo molt el teu comentari, amb molts punts de reflexió i moltes coses importants apresses. Crec que seria injust imposar una manera de fer o de viure als altres, el que penso és que l’important és entendre que de vegades poden haver conductes o vides senceres que semblin contradir els nostres valors, fins i tot la nostra moralitat (per fer un concepte més ample), però potser també son actituds que sorgeixen del cor i de la recerca de la felicitat que tots tenim. El meu text és purament anecdòtic, però m’apropa a la incomprensió, i a la idea de que jo no puc demanar que es respectin les meves creences si no soc capaç d’acceptar la recerca de la felicitat dels altres. Una abraçada Núria! Ets la meva Àngel de la guarda del blog!
ResponEliminaNamasté!!!
Hola Manel :com sempre no recordo de fer el comentari de la música.
ResponEliminaAvui es com un xic més especial per mi. Que... m'agrada molt!.
Podries fer-nos una pinzellada del compositor i d'on i com surten els sons tant rebonics.
Per aprendre un xic.
Gràciessssssssss!
Namasté!!
Nuria
Hola Núria! Em fa molt feliç que t’agradi la cançó! Del compositor, hauries de ser més concreta en que vols saber, ja que en principi no n’hi ha cap, és una creació meva, Al blog alterno versions amb creacions pròpies. Si busques al blog, al principi, trobaràs aquesta mateixa cançó tocada amb un so “normal”, és el Blau (versió 1). Així, aquest arxiu és la mateixa cançó amb un so molt particular. El bog, en la part no visible, és com un petit laboratori , per això publico poquet, te molta feina! És molt complicat explicar com s’aconsegueix aquest so, però bàsicament és una tonalitat digital a la que s’afegeixen uns filtres; modulació (perquè el so alterni silencis amb saturacions), i el que realment ho fa especial; un arpegiador digital programable. Amb això aconsegueixes atribuir a cada nota (que per si mateixa només tindria un so), una frase musical sencera. Per exemple, polses un Do, i sonen tantes notes com hagis programat en l’ordre i la tonalitat que desitgis. La polifonia fa la resta, bueno, i perquè no, també s’ha de tenir una imaginació capaç de donar-li forma. És semblant a dirigir una orquestra, tu dius qué, i tots et segueixen. Els sintetitzadors em fascinen perquè son capaços de crear coses inexistents, però el més important és sempre la melodia, per això sempre faig les cançons a orgue o piano abans de portar-les al “laboratori”, amb el Blau pots veure les dues cares. Sobre el compositor, ja veus, més aviat; “científic boig!”, je je.
ResponEliminaUna abraçada!
Namasté!!!
MAGNIFICA EXPLICACIÓ.!!
ResponEliminaEls compositors tots teniu un punt de bogeria,barrejada amb sensibilitat ,imaginació i un esperit d'anar cap a "llocs" mols allunyats per experimentar ,noves sensacions,noves músiques.
Saps?... el meu marit tenia un puntet de" bogeria científica ", en el seu cas cap a l'enginyeria elèctrica. A casa li dèiem "el sabí despistat".
GRACIES !!!!!! per compartir,tot aquest mon,desconegut per mols de nosaltres.
Namasté!!
Núria.
Moltes gràcies Núria, no ho dubto del teu marit, però en el meu cas no arribo a tant, només soc aficcionat i no tinc cap formació musical, així que provo de compensar la mancança de coneixements amb les possibilitats de la tecnologia. Tu, amb les teves clases de solfeig, em saps més que jo! Hi ha coses que volem expressar, i cada un troba la seva via. Sempre em dones molts d’anims, gràcies Núria. Namasté!!!
ResponEliminaHola Manel, estoy repasando tus escritos y de paso escucho tu música que es muy relajante, y la verdad es raro, pero puedo hacer las dos cosas a la vez, normalmente la música me desconcentra. Yo también creo que la vida da giros inesperados y suele pasar cuando lo vemos todo negro y sin salida..pero el tiempo todo lo pone en su sitio, pero nos falta paciencia..lo digo por mí..en estos momentos estoy un poco deprimida por cosas de la vida, tienen solución, casi todo lo tiene pero la incertidumbre se apodera de mi tranquilidad.. menos mal que al leer y escribir me desconecto, por eso estoy en estos momentos escribiendo este comentario, me consuelo al saber que nada dura cien años... un poco de ironía me ayuda bastante, es mi compañera de viaje. Un abrazo.
ResponEliminaHola Rosa, yo escribo los textos de las entradas mientras escucho la música que les dará forma, quizás eso ayuda a que se pueda escribir mientras se escuchan, es su materia prima. Me gusta que reconozcas que pasas un momento un poco gris, porque siempre decimos que estamos bien y eso no es verdad, parece que nos de miedo enfrentarnos a nosotros mismos. De incertidumbres podríamos hablar un rato porque te entiendo perfectamente. Solo hay una cosa negra, inevitable y sin salida, si no eres creyente, y tengas fe o no, es de lo único que deberíamos preocuparnos, todo lo demás; llega, y pasa. Me apunto a tu viaje, de tu mano y de la mano de tu ironía. Un abrazo.
ResponElimina