dimecres, 23 de març del 2011
- El Temple (del Gènesis a l'actualitat).
Fa poc vaig passar davant la casa on vaig néixer. Hi vaig viure fins els 10 anys i hi guardo molts records. Ara ha canviat, altres persones hi viuen, altres colors la vesteixen i altres mobles la decoren. Però és el mateix sol que la desperta als matins, la mateixa lluna que la vigila de nit, el mateix vent que l’acarona i la mateixa pluja que la renta per fora. El món és com un temple on aprenem a viure, on perdem la innocència, on fem amics, on renovem la nostra amistat amb ells, on aprenem a estimar i a patir, i a patir i a estimar. I tot el que recordem de la nostra vida és també la història del món, perquè tot el que sabem del món és part de la nostra pròpia història.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Hola Manel : Cada vegada que he canviat de casa,m'ha semblat que allà i deixava tantes vivències..com un tros del camí. No m’agraden els canvis ,gens,encara que siguin per millorar …. No es bo tenir tant arrelament a les coses i els llocs...i es per això que he mirat de treballar i aprendre adaptar-me als canvis .
ResponEliminaLa llei de la vida és créixer ,és saber llegir els canvis de l’entorn,tant a nivell personal com familiar,social .En un mon que canvia cada dia ,l’adaptabilitat als canvis propis i de l’entorn ,es un valor important .Adaptar-se vol dir per mi, ser flexible ,tenir obertura mental i de cor ,és reconciliar-se amb la vida..
Una abraçada !!
Bona nit
nuria
Hola Núria, moltes gràcies per aquesta reflexió tan bonica i profunda que has fet. Et llegeixo per aprendre...A mi també em costen molt els canvis, no m’agraden, però és cert que la vida és canvi constant i que una passa per ser feliç és aprendre a acceptar el que va venint i treure’n la part positiva. Saps, jo he viscut en tres cases, totes al mateix poble i dues d’elles, al mateix carrer, però només enyoro la primera, perquè vaig néixer allà i d’alguna manera si que penso que és una miqueta meva, o jo d’ella. Una abraçada Núria, i gràcies per ser-hi sempre. Fins aviat!
ResponEliminahola Manel,bon dia!!
ResponEliminaEl proper cap de setmana torno anar al Miracle "Aprendre a dir Adéu". No només a les persones ,sinó a saber fer petits adéus.A la joventut,a la bellesa ,la salut,la feina ,etc. Ja te'n faré cinc cèntims!!
Com que no m'agraden els canvis..avui amb això del canvi horari ,vaig un xic desorientada!!
Nuria
Bon dia Núria! Doncs és veritat que just hem parlat de canvis el dia del canvi d’hora. Ja veuràs, però, quin goig et farà la setmana vinent durant el curset tenir més llarg el dia per passejar o observar el meravellós paisatge del Miracle! Una abraçada.
ResponEliminaHola Manel, he leído el comentario de Núria y el tuyo y me ha recordado mis ocho cambios de vivienda desde que nací. Nunca me costó adaptarme a algo nuevo, eso sí todos los cambios fueron en Catalunya, quizás eso tenga mucho que ver, pues las costumbres son casi iguales. Un poco de mi vida se quedó en esos cambios, pero yo me enriquecí en experiencia y eso va conmigo a otros posibles cambios en el futuro, y no me refiero sólo a la vivienda.
ResponEliminaUn abrazo.
Rosa.
Hola Rosa! Ocho cambios son muchos! Teniendo en cuenta que sólo son los de vivienda, leí sobre tu traslado a Malgrat en tu blog, una entrada que me gusto mucho. A ver si me pasas la fórmula para aceptar ràpido los cambios, de momento utilizo la mia pròpia que se llama paciencia. Un abrazo.
ResponElimina